Els kurds no han disposat mai d'independència política. Després de la Primera Guerra Mundial, quan es desmembrà l'Imperi Otomà, els governs de les grans potències occidentals parlaren de la creació d'un estat kurd, però a la fi aquell territori es repartí entre Síria, Iran, Iraq i Turquia. Com era d'esperar, tots aquells estats, quan es van consolidar mínimament, van fer grans esforços per reprimir els kurds, que ja havien donat mostres evidents de voler independitzar-se.

Els governs de Síria, per exemple, no van voler reconèixer mai l'existència d'una minoria kurda dins del seu territori. Fins al punt que van retirar la ciutadania a desenes de milers de kurds i els deixaren a tots els efectes en la situació d'apàtrides. A l'Iran, on han estat tradicionalment marginats, la llista de líders polítics kurds assassinats pels serveis secrets és prou llarga. A Turquia, durant la presidència de Mustafà Kemal, s'hi van dur a terme deportacions massives i, cada vegada que hi havia una revolta kurda, l'exèrcit massacrava la població.

A més, la doctrina oficial negava l'existència dels kurds. Des del punt de vista del govern, els kurds eren només «turcs de muntanya». En el Butlletí Oficial de la República de Turquia apareixen prohibicions d'importar llibres i revistes que utilitzen els termes «kurd» o «Kurdistan». Des de la instauració de la república, l'estat turc ha imposat la llengua turca i no ha reconegut cap altre idioma com a oficial. A l'Iraq, la pitjor repressió militar contra els kurds hi tingué lloc quan Saddam Hussein ordenà l'ús d'armes químiques contra la població civil en la campanya d'Anfal. Centenars de pobles kurds van ser arrasats i la seua població massacrada.

Les adversitats polítiques que han hagut de resistir en els darrers cent anys han estat nombroses. Ara bé:........

© El Temps