Qui hi ha? Ah, són les esquerres que volen que les escoltem, ens les creguem i les votem. El principal problema de les esquerres, ja ho deia l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, és que sempre són divisibles entre elles mateixes. Per això ara veiem que semblen despertar-se de la hibernació derrotista i s’esforcen a escenificar la reedició d’un projecte comú amb l’objectiu immediat de frenar la ultradreta. D’una banda, hem vist l’acte d’Emilio Delgado i Gabriel Rufián –sense ERC– a la sala Galileo de Madrid. De l’altra, l’acte de Sumar, IU, Comuns i Más Madrid –sense Podem– al Círculo de Bellas Artes, també a Madrid. És igual si formalment les dues cites tenien més de costellada que no pas d’aplec, el que realment importa és el contingut, les intencions, la capacitat seductora... és a dir, tot allò a què ha renunciat la dreta, i així de bé que li va. Això tenen en contra, les esquerres, ara mateix: en primer lloc, que, sense fer res, especialment pel que respecta a Vox, n’hi ha que van engreixant el cabàs electoral per pura inèrcia del que representa l’onada conservadora que arrissa tot Europa, la llei del pèndul que després de l’etapa progressista viscuda a nivell estatal els darrers vuit anys tendeix a tombar cap a l’altra banda. El bipartidisme es va autodissenyar d’aquesta manera per perpetuar el repartiment del poder. En segon lloc, tenen en contra que ja fa temps va caure el mite de l’honestedat de les esquerres, se’l va carregar en Felipe González aquest, que tant enyora desencisos passats. L’honestedat de les esquerres ja no cotitza a l’alça en un Estat corcat de forma sistèmica pel vici de ficar la mà a la caixa i a l’entrecuix. Què els queda, doncs, a les esquerres? Les paraules, és clar, impedir que la dreta se n’apropiï i les magregi. Com les dones aquestes que surten al documental televisiu sobre Jesús Gil que aquests dies s’emet, cridant de forma obscena –i estúpida– “Viva Jesús Gil, abajo la corrupción”. Rebutjant, per exemple, que la paraula comunista sigui un insult. Ara que ja projecten El 47 a la tele, hi ha una escena que explica molt bé què és, el comunisme. Els immigrants treballen tota la nit mirant d’acabar les barraques abans que a trenc d’alba les vingui a enderrocar la Guàrdia Civil. Només pot sobreviure la que tingui sostre, o sigui, cap. Manolo Vital proposa: “Ja no farem cadascú la nostra barraca, ens ajuntarem tots i en farem cada dia una, amb sostre.” Això és comunisme.

© El Punt Avui