Un reportatge repescat ahir al 3Cat ens recordava un nom, un poble i una causa. El nom és Juan Manuel Sánchez Gordillo, el poble, Marinaleda, i la causa, la justícia social, expressió que estem acostumats a sentir-la en els discursos dels polítics però que mai la veiem duta a la pràctica. Mai no: Sánchez Gordillo ho va fer en aquesta població sevillana, de la qual va ser elegit alcalde onze vegades consecutives, des del 1983 fins al 2023, quan un ictus i diferents infarts cerebrals el van apartar de la primera línia. És ben bé que déu no existeix, perquè, si no, no permetria que s’embussessin les artèries de gent com Sánchez Gordillo.

El reportatge era d’una cadena belga que volta pel món –en aquest cas per l’Estat espanyol– i el documentalista s’aturava primer a la Línea de la Concepción per enregistrar la impunitat amb què els traficants de haixix desembarquen la mercaderia a les costes andaluses, porta de distribució de tot Europa. Després pujava fins a Extremadura per mostrar una curiosa variant dels toros que un servidor desconeixia i que hauria de substituir la tradicional: els toreros no porten espasa, ni tant sols capote, van a pit descobert i eviten que el brau els envesteixi amb cabrioles atlètiques. A continuació li tocava el torn als percebeiros del nord: això sí que és jugar-se la vida i no pas fer de torero amb banyuts afaitats. I finalment arribàvem a Marinaleda.

Els crèdits informaven que el reportatge es va enregistrar el 2017, o sigui sis anys abans del fatídic ictus, per això hi vèiem un Sánchez Gordillo ben conservat, molt semblant al que vam descobrir aquell llunyà 1983 quan els telediarios ens el van ensenyar per primera vegada comandant l’ocupació obrera de parcel·les dels terratinents. El que va venir tot darrere ja és història: l’Ajuntament va aprofitar els terrenys per fer el que mai s’havia fet, cultivar-los, va crear una cooperativa i va construir habitatges socials per a tothom fins a aconseguir la xifra de zero aturats i sensellar. “No sé pas si tot això que m’explica aquest home és tan maco”, es malfiava el reporter belga mirant a la càmera. Tot seguit una veïna el convidava a visitar casa seva. “Bé, no és pas meva”, aclaria ella, “pago un lloguer i quan jo em mori el pagarà la meva filla i després passarà als meus nets. Però no ens la podem pas vendre, només hi podem viure”. “I a quant puja el lloguer?”, preguntava el reporter. Ella responia: “Setze euros al mes”. L’alcalde també mirava a la càmera i deia: “Som pocs, per això, si poden, ens anul·laran.” L’única cosa que el va anul·lar, ja ho hem dit, va ser la mala salut. La solució pragmàtica a l’atur i a la crisi de l’habitatge d’una sola tacada, no és pas poc per part d’un home que també criticava obertament els bancs i els supermercats, això molts anys abans de l’impúdic rescat del sector financer i de l’esbojarrada escalada de preus actual. Fins al punt d’aplaudir una colla de treballadors que van decidir carregar el carro de la compra i sortir del supermercat sense passar per caixa. Aquí es van encendre totes les alarmes del Sistema, l’home va acabar als jutjats. Finalment, el 2014, el TSJA va arxivar la causa en considerar que mentre es produïa “l’expropiació alimentària”ell era al pàrquing però no es podia demostrar que hi estigués implicat. Avui no tindria pas tanta sort.

Qui li hauria dit al nostre alcalde que al final no hi hauria revolució sinó involució, amb la dreta i la ultradreta de protagonistes. La mateixa dreta i ultradreta que no amaguen la seva fórmula magistral per acabar amb els problemes de la sanitat pública i de l’ensenyament públic: acabar amb la sanitat pública i l’ensenyament públic. És igual que docents i metges tornessin a protestar ahir a Barcelona: els involucionistes ja tenen a punt les tisores de podar drets i serveis. Mentrestant, també ahir, el PSOE i Sumar es barallaven abans del Consell de Ministres perquè l’escut social no incloïa, inicialment, mesures per a habitatges dignes. Comparada amb Marinaleda, aquesta desavinença també és una involució. M’acabo el documental, el presentador belga tornava a mirar a la càmera, s’ho deia a ell mateix i a tots nosaltres: “El cas de Marinaleda no s’escamparà pas, caldrien dues qualitats que les persones no solen tenir: humilitat i solidaritat.”

© El Punt Avui