Ara que hem passat la Setmana Santa de les cadires i els balcons d’or, ja podem començar a fer números de cara a la visita papal prevista per al mes de juny a Barcelona i Madrid. Tot té un preu, i es veu que Lleó XIV també. Ha estat tan escandalós l’afany per fer caixa per part dels particulars de pisos amb accés al recorregut de les processons –també pel preu del lloguer d’una cadira per resistir la lentitud de les compungides desfilades–, que fins i tot Hisenda hi ha mirat de ficar cullerada advertint que, si no es feia la corresponent factura amb l’IVA que tocava, rere la condició de feligrès s’hi podia afegir també la de defraudador.

Al continent de la moneda única tot es mercantilitza, les creences més profundes hi estan igualment exposades i, des del respecte absolut per part d’aquells que ni hi creiem ni hi combreguem, resulta curiós que les misses de les esglésies estiguin més aviat buides i que en canvi les processons estiguéssin un any més ple a rebentar de públic arreu, des d’Andalusia fins a Catalunya. Que en prenguin nota, els capellans: potser la litúrgia hauria d’incorporar novetats més vistoses.

Vistosa sens dubte ho serà la visita de Lleó XIV, que no s’ha fet pregar com el seu predecessor i ja l’ha programada per entre el 6 i el 12 de juny. Les xifres que ara comentarem no són pas una novetat, però en el dia d’ahir alguna televisió i algun digital se’n tornaven a fer ressò i hi afegien el parer de ciutadans entrevistats al carrer. “Això és capitalisme pur”, es lamentava un noi, posant el dit a la llaga. El cas és que el finançament dels viatges vaticanescos sol comptar amb una altra manera de passar-la, la bacina. A través del web Conelpapa.es, qualsevol persona pot contribuir amb donacions a pagar els quinze milions d’euros que pel cap baix costarà el viatge de Lleó XIV. Diuen que es tracta d’evitar l’ús de diner públic i de fomentar, en canvi, el privat, amb un ventall prou ampli perquè la fondària de cap butxaca resulta menyspreable. El pla dissenyat per la Conferència Episcopal estableix cinc nivells d’aportació, des de mil euros fins a un milió. “El Gran Benefactor” correspon, precisament, a la categoria reservada als que afluixin entre mig milió i un milió, i això els donarà dret a tenir una trobada personal amb el sant pare. De mig milió cap avall, només podran fer-hi una encaixada, i pel que fa als mileuristes, s’hauran de conformar amb un certificat oficial. També hi ha empreses de l’Ibex, el club dels que tenen més, amb qui es negocien patrocinis que els permeten treure rèdit publicitari al gest. Tot sigui per garantir l’èxit d’una visita que de ben segur confortarà milions de creients. Però és davant aquesta necessitat de fer caixa per afrontar despeses que toca reivindicar una d’aquelles pel·lícules habituals de la Setmana Santa: Les sandàlies del pescador, dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Anthony Quinn en l’improbable però molt eficaç paper de papa distòpic provinent de Rússia. Com de seguida renuncia a la faramalla pontifícia, com mira de sortir de les muralles del Vaticà per copsar el batec de la població normal i com en un gir de guió final deixa a tothom bocabadat decretant que l’Església renuncia a tots els seus tresors i les riqueses materials en benefici dels pobres. I sense necessitat de donatius.

© El Punt Avui