Confesso que he pecat, aquest article n’és la penitència: he anat a veure Torrente, presidente i l’última de Santiago Segura per a un servidor serà, efectivament, l’última. No pas perquè, tal com adverteix el mateix autor tot just començar, sigui una pel·lícula “irresponsablement escrita i dirigida” per ell, sinó perquè és amb manca d’autoexigència, que està escrita i dirigida. Fins i tot Roque Baños, d’altra banda excel·lent compositor, posa el pilot automàtic amb una banda sonora que qualsevol IA amb ordres de replicar una cinta d’acció anglosaxona milloraria. I això que en les seves intervencions i els seus films Santiago Segura conserva vestigis d’aquella genialitat que l’any 1998 el va dur a signar Torrente, el brazo tonto de la ley, aquella sí, tot un al·legat contra els excessos policials, la xenofòbia, l’homofòbia... Un paisatge antropològic que la societat actual no ha deixat enrere, al revés: sembla enyorar-lo en tots els aspectes, també el polític. Perquè aquesta és, primordialment, una cinta política, revestida de suposat entreteniment que el públic que m’acompanya rep amb divisió d’opinions. Hi ha els qui, com jo, callen mentre segurament resisteixen les permanents ganes de marxar i els que, posseïts per una mena d’atracció fatal que sembla impedir-los discernir entre un acudit suat i l’insult més barroer, riuen a cor què vols i s’esgargamellen al caire de l’infart. El problema de la proposta és sobretot aquest: Santiago Segura aprofita la carta blanca adquirida per una icona cinematogràfica de l’Espanya contemporània més rància per caure en l’autocomplaença, fins al punt que moltes de les riallades, en lloc de ser crítiques, semblen de complicitat. Pobre Fernando Esteso, que també hi fa una aparició fugissera, amb un respirador al nas que ja feia presagiar el pitjor. Qualsevol de les seves xarlotades amb en Pajares superava amb escreix en qualitat aquest desastre. No senyor, convidar actrius per dir-los “grasses” i “lletges” a la pantalla gran no és denunciar aquestes actituds, sinó recrear-s’hi amb poca imaginació. Al capdavall, l’única manera d’agafar la pel·lícula –amb pinces i el nas tapat– és que ens ofereix la pitjor cara d’una Espanya que no fa gens de gràcia i una mostra que de cap de les maneres pot representar el millor del cinema espanyol.

© El Punt Avui