Confesso que hi havia posat esperances, malgrat que l’experiència tossuda em deia que seria cosa de quatre dies i que l’instint animal, dels amos no pas dels gossos, s’acabaria imposant. I així ha estat. La plaça de davant de casa ha tornat a convertir-se amb el bon temps en imant de gent que la considera un abocador de les necessitats de les seves mascotes malgrat que diàriament un sofert operari municipal s’encarrega de recollir tot allò que no hi hauria de ser. Feia dies, pràcticament una quinzena, que amb autèntica sorpresa comprovava cada dia que la sorra era neta, que l’herba era verda i que les papereres eren plenes. I no era pas perquè de cop i volta els gossos i els amos haguessin canviat de lloc, perquè en veia passejant els mateixos o més que de costum. Tampoc era conseqüència del resultat d’una acció puntual de l’Ajuntament amb agents vestits de paisà amagats darrere dels arbres per enxampar els ciutadans bruts. Doncs si no era canvi de costums, ni campanya de sancions, la darrera explicació havia de venir lligada a una hipotètica transformació d’hàbits amb el civisme com a protagonista. Era possible? La gent havia entès finalment que és obligatori recollir les defecacions dels gossos i ruixar amb aigua els pixums en un espai públic que fa servir tothom? Reconec que em vaig deixar portar per l’eufòria davant el miracle i vaig especular sobre la idea que el sentit comú, tan excepcional en els nostres dies, s’havia acabat imposant. Que la raça humana no estava perduda del tot. Que hi havia esperances... Res més lluny de la realitat que ahir em va fer tornar a la casella de sortida dels escèptics de grau màxim. Com si s’haguessin posat d’acord per trencar la imatge idíl·lica que m’havia fet, un autèntic rosari de tifes de diferents mides resseguia el contorn de la plaça, algunes d’elles tan grosses com si fossin humanes. Esquivant com vaig poder el camp de mines, no em vaig poder estar de recordar allò que sempre deia ma mare: de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!

© El Punt Avui