S’ha convertit en una presència constant. Hi és sempre. Plogui, nevi o faci sol, te’l trobes de bon matí caminant amb pas tranquil però ferm pels voltants de casa, travessant el carrer o la plaça com si tingués un objectiu clar que ha d’entomar sense excuses. Va vestit amb dues peces de xandall que no conjunten, amb sabatilles d’esport, mascareta i guants. Faci fred o faci calor, sembla que el temps no l’afecti gens ni mica. No parla mai amb ningú i no respon a les salutacions. No li he sentit mai la veu. Només camina i camina, sempre fent un recorregut semblant i un horari gairebé clavat. Em vaig adonar de la seva presència un dijous quan passejava la gossa i perquè se’m va creuar pel davant. No podria assegurar si ja l’havia vist abans, perquè el seu mimetisme amb el paisatge ha esdevingut pràcticament perfecte. A partir d’aquell moment m’he descobert esperant veure’l cada dia. M’encurioseix la seva història, el perquè de la seva actitud metòdica, el seu silenci volgut. Com que no tinc prou elements per saber qui és i quina motxilla de vivències porta, me n’he imaginat un munt de possibilitats, si una estrambòtica l’altra encara més, però relligades a la realitat que em deixa compartir una estona cada matí. He pensat que es tracta d’un home amb dificultats econòmiques, algú que arrossega problemes sentimentals, una persona amb fòbia a la humanitat o un savi estrambòtic que està comprovant una teoria. Un pària de la societat a qui no l’interessa interactuar amb la resta del món i que tan sols es preocupa d’ell mateix i d’anar encadenant dies exactament iguals. Un darrere de l’altre. Aquesta setmana, però, m’ha donat un nou element que m’ha fet trontollar tots els esquemes. L’he vist com s’ajupia a recollir una llauna del terra i la posava dins d’una paperera i, unes passes més enllà, doblegava un cartró gran mal posat al costat del contenidor que no li corresponia i l’introduïa en el de color blau. Algú que té cura de l’espai públic, sigui estrany o no, mereix tot el meu respecte. I el té.

© El Punt Avui