La polèmica generada amb el primer concert de la Rosalia perquè no va donar acreditacions als fotoperiodistes i va evitar que fessin la seva feina ha aixecat tant els habituals corrents de simpatia cap a aquests professionals, majoritàriament del mateix gremi o d’àmbits afins, com aïrats pontificats de veus alienes del tot a aquest món, però que segons sembla posseeixen la veritat absoluta i se senten obligats a compartir-la. Un, provinent de les files d’Aliança Catalana, m’ha cridat l’atenció. En el missatge deixat a les xarxes es veu claríssimament que la crítica porta embolcallat un odi extrem cap a Jordi Borràs, la veu que ha denunciat la situació. De fet, no se n’està, de personalitzar l’atac, de vincular la seva feina a la manipulació informativa i d’anunciar-li que el seu ofici és mort i enterrat gràcies a la suposada llibertat que donen les xarxes socials i acaba recomanant-li que es busqui una altra feina. Més enllà de la diversitat d’opinions, que pot agradar o no, la fel que s’escup en aquest missatge desvirtua qualsevol intenció de fer-lo passar mínimament per objectiu. Coneguda és la animadversió del partit cap a Borràs i el seu discurs punyent contra l’extrema dreta i poques floretes llençaràs a algú a qui senzillament odies. Però em temo que darrere de la intenció inicial de ridiculitzar una professió s’amagui una intenció més fosca, com és la de desprestigiar un sector –fotoperiodisme inclou la paraula periodisme– que fa nosa quan es tracta d’homogeneïtzar discursos, banalitzar les opinions diferents i lloar una suposada llibertat comunicativa només quan beneficia determinada ideologia. Una foto amb el mòbil per part d’un assistent al concert té el mateix valor que feta per la càmera d’un fotoperiodista? Algú, potser molts i tot, pensaran que sí, que només es tracta d’enfocar i prémer un botó. Però alerta amb menystenir la formació, l’experiència i les habilitats per exercir una feina. Es comença per aquí i s’acaba justificant que al capdavant dels partits tampoc no cal cap d’aquestes virtuts. I potser, cap altra.

© El Punt Avui