Sant Jordi deu ser, segurament, el sant que ostenta l’honor de ser el més venerat entre agnòstics i ateus, si més no a casa nostra. El patró de Catalunya, entre moltes altres terres, no hi està vinculat des d’abans-d’ahir, sinó des del segle XV, i els pobles, tots, beuen i viuen de les seves tradicions, que perduren si la ciutadania els dona un sentit per molt que canviïn els temps i les creences. És per això que les provocacions de dos intel·lectuals i artistes que aquest país ha aplaudit, i fins i tot venerat amb orgull, tenen poc recorregut. Ni l’escriptor Eduardo Mendoza ni el dissenyador i artista Javier Mariscal crec que hagin fet ni pessigolles al nostre Sant Jordi amb les seves ocurrències, i de gràcia encara n’han feta menys, si el que pretenien era posar una mica de salsa a la cosa. La millor resposta la tindran el proper 23 d’abril amb l’eixam de gent que inundarà pobles i ciutats d’aquest país, amb llibres i roses a la mà. Una gentada anònima que continuarà fent honor a aquesta diada lligada a un país i a la seva gent i, els agradi o no, una diada catalana.

D’anonimat, i de sumes de gent, aquesta setmana també n’hem tingut una altra gran mostra que pot explicar a Mendoza i Mariscal què és aquest país. La vam veure dimecres en la commemoració que es va fer a l’Auditori de Barcelona dels 50 anys del naixement del diari Avui. L’acte no era només un aniversari, sinó l’homenatge als 34.000 comptepartícips que van fer possible la sortida del primer diari en català després de la Guerra Civil. La imatge més contundent d’aquest homenatge va ser veure dalt de l’escenari cinc presidents de la Generalitat (Aragonès, Torra, Puigdemont –a través d’una pantalla– Mas i Montilla) i tots els presidents vius del Parlament (Rull, Benach, De Gispert, Forcadell, Torrent, Borràs i Erra) assumint el paper d’actors secundaris però exercint la més alta i digna funció política, la de servidor públic, homenatjant els seus conciutadans. A vegades, no calen llances per matar segons quins dracs, només cal ser-hi.

© El Punt Avui