Fa dies que la busco. He mirat per places i carrers de barris cèntrics i també de barris que mai no surten a les cançons. He rastrejat els mercats, i els ambulatoris, i aquells racons discrets on les persones no se senten mai observades. He parat atenció de dia i també de nit. I he mirat sota les pedres. I malgrat que no deixo de buscar, no he vist ni una sola dona amb burca. Ni tan sols si faig memòria no m’apareix al cap la imatge d’una dona, a pocs metres, amb el cos i el cap completament coberts. Potser, malgrat l’intent reiterat i les ganes sobreres, no he sabut explorar com toca, però també he passejat pels espais on hi ha més concentració de dones que pertanyen a cultures en què el burca està ben vist i ni així. Per tant, no puc evitar preguntar-me per què hi ha gent que té ara aquest interès a fer veure que hi ha una invasió desenfrenada de dones amb burca i que aquest és el principal problema que tenim en aquests moments com a societat i, per tant, cal abordar-lo amb tots els mitjans però sobretot amb tot el vet i tota la prohibició que tinguem a l’abast. A veure si estem caient en el parany dels que no dubtarien a nedar entre merda si això els donés vots. I no vull dir amb això que no estigui en el bàndol dels que tenim claríssim que el burca només pot ser considerat un símbol d’opressió i de submissió, però estem donant una volada a la seva presència en la societat occidental que ara sembla que tots tinguem una veïna a la qual obliguen a tapar-se de cap a peus si vol trepitjar el carrer. Estem fent creure que hi ha un problema allà on a tot estirar podem parlar de casos molt, però que molt, excepcionals, afavorint que altres apareguin com els únics que tenen la solució entre mans. Així de passada, mentre estem entretinguts, no parlem de com cada cop és més difícil arribar a final de mes, amb burca o sense.

© El Punt Avui