Topo amb el preu estratosfèric d’un màster. Penso en una consigna que prové dels anys setanta però que tinc ben fresca, així que dono per fet que la reivindicació va penetrar prou per perdurar en el temps. Parlo d’aquell “el fill de l’obrer, a la universitat”, un reclam que va donar com a resultat una de les més grans conquestes socials, quan les universitats públiques es van omplir de joves de procedències i de comptes bancaris ben diversos. Accedir als estudis superiors obria un camp d’oportunitats als fills dels qui no van poder ni somiar trepitjar una universitat. Ara, però, la història ha fet un gir i sembla que un títol universitari ja no capacita ningú per accedir al món laboral. Ara, si vols que el receptor passi de la primera línia, cal afegir al currículum un o dos màsters. Tornem a fer marxa enrere pel que fa a la igualtat d’oportunitats, tenint en compte que no hi ha màsters amb cara i ulls que costin menys de tres mil o quatre mil euros i que un bon grapat s’enfilen fins als set mil o vuit mil, sense comptar que, si el vols signat per un centre de prestigi, ja pots preparar fins a 35.000 euros. I, és clar, com que l’oferta de feina està fotuda perquè es reclama títols i experiència, com si l’experiència es pogués comprar en un basar, doncs tothom que s’ho pot pagar afegeix estudis de màster a la seva vida, ni que sigui per estar uns quants anys més entretingut. I què passa amb qui no ho pot pagar? Doncs haver nascut en una família adinerada. Així que ara potser és el moment de reconvertir aquell vell lema i cridar als quatre vents que els fills dels obrers també volen tenir dret a accedir a estudis de postgrau universitari. Que fa temps que aquell ascensor social es va començar a avariar i cada pis que puja ho fa a empentes i rodolons. Així que, si realment creiem en l’equitat social, és cabdal reparar-lo des del sector públic.

© El Punt Avui