Tot i ser nascuda a Barcelona i haver viscut sempre a Badalona –excepte un any que sent menuda ens vam traslladar a Manresa, però no en conservo records–, els meus primers anys de vida, i gairebé fins a aterrar a la universitat, es van succeir en un ambient castellanitzat. A l’escola em va enganxar la immersió lingüística però amb mestres que hi posaven més fe que domini, així que xampurrejaven el català i l’aprenien al ritme de la canalla. A l’institut un altre gall va cantar, perquè els professors dominaven la llengua però la realitat és que no recordo una sola conversa en català entre companys de classe. Tots proveníem de famílies immigrants i a les cases els pares escoltaven Mocedades o Raphael mentre els joves vivien enganxats a la música d’El Último de la Fila o Héroes del Silencio. A les prestatgeries abundaven els títols en espanyol. Darrere aquests comportaments no hi havia cap rebuig a l’idioma de la terra d’acollida. Recordo uns pares emocionats amb la immersió i organitzant classes de català per a adults a l’entitat veïnal del barri. Simplement, en el nostre cas, vivíem a la zona castellanoparlant més poblada de Badalona, així que la vida transcorria en aquells carrers –fins i tot teníem cinema on no es projectava una sola pel·lícula en català– i existia una barrera invisible que separava autòctons i nouvinguts. No recordo cap celebració de la Diada, si soc sincera. En canvi, sí que tinc gravades les celebracions que cohesionaven i que ajudaven perquè tothom sentís que formava part d’un mateix projecte: la Diada de Sant Jordi. Va ser la primera festa tradicional que va entrar per la porta de casa, i ja hi va romandre per sempre. Ara la història és ben diferent. Els pares s’adrecen en català als nets i no imaginen la seva vida lluny d’aquí. El que no ha canviat és que avui seguiran comprant llibres i roses per a qui més estimen.

© El Punt Avui