Cada any, a les meves classes de dret constitucional, el cas Wanninkhof ocupa un lloc destacat, però no com a exemple de lesbofòbia, que és la raó per la qual recentment se li ha concedit una medalla. La medalla és un trist intent de dissimular el fracàs global del sistema judicial amb l’ajuda de molts altres. És un exemple greu, tot i que no l’únic, de destrucció anticipada de la presumpció d’innocència a partir d’un relat gairebé caníbal, un aquelarre de múltiples actors.

Els mitjans de comunicació van exercir el paper carronyaire central en la construcció d’una culpable útil. Ni els mitjans “seriosos” ni els “sensacionalistes” van contrastar la versió de la persona sobre la qual es van acabar concretant les suposades certeses: en aquella dona freda, reservada, que havia estat parella de la mare de la víctima, el biaix de confirmació va construir la convicció que era culpable, de manera que tot el que feia, deia o era apuntalava la veritat que l’espectacle necessitava. Brandaven bolígrafs en tertúlies de tots els colors suposats agents del periodisme que consumien la sang de Vázquez amb la mateixa avidesa amb què Tony King va........

© El Punt Avui