Shakespeare escrivia tragèdies reials perquè la seva reina, Elisabet I, prengués nota de les conseqüències del mal govern i dels perills potencials dels que et són més propers, la família. I si no que ho preguntin al príncep Hamlet. Potser per això la reina Elisabet va morir soltera. Ara hem vist com dels papers pudents d’Epstein emergeix una patètica acumulació d’indignitat moral que afecta els més rics i poderosos del planeta. Hi destaca el nen mimat de l’última reina, Elisabet II, batejat amb el nom d’Andreu. El seu germà gran, Carles III, actual gestor en cap del que els anglesos en diuen The Firm, és a dir, l’empresa, l’ha deixat finalment a la intempèrie, expulsat de Windsor. I sense la protecció del Senyor, la vida fora del castell és inhòspita. Fora del castell fa fred. Per això uns policies de Sa Majestat el van detenir com si fos un home dels comuns. Van triar el dia del seu aniversari mentre esmorzava els seus ous amb béicon, acompanyats de fruita fresca i potser el toc alegre d’una copeta de xampany. Seixanta-sis anys feia el noi. La nota policial deia: “un home entrat a la seixantena ha estat detingut al Comtat de Norfolk”. Fora del castell no tens dret ni a nom propi. Si ets dels comuns, se t’aplica la llei vigent. I el rei, el germà, només li va regalar un comunicat lacònic: “La llei ha de seguir el seu curs”. I, en privat, devia cridar irritat a la pacient Camil·la: “Que em treguin aquest imbècil del damunt! Fora de l’empresa per sempre més. Que se’n vagi a Abu Dhabi, amb l’espanyol!, la vida dels reis és un turment. Ja ens n’han passat prou, de desgràcies, Camil·la!”. Als anys cinquanta, el rei Faruk I d’Egipte en un moment de nervis va dir: “El món està revoltat! Aviat només quedaran cinc reis: el rei d’Anglaterra, el rei de copes, el rei d’espases, el rei de bastos i el rei d’oros!”. Pobre Faruk, avui potser pensaria que fins i tot el primer està en perill d’extinció. Sort que els altres quatre es mantenen ferms com sempre.

© El Punt Avui