En situacions extremes, les pròpies conviccions poden patir canvis inesperats. Diuen que Voltaire, el somriure de la raó, el racionalista que denunciava el fanatisme religiós i els principis de l’Església catòlica, va tenir una debilitat quan als 83 anys es trobava a les portes de la mort. Li van dir que hi havia un capellà a la porta que el volia veure. El moribund Voltaire (amb un toc d’ironia, això sí) es va afanyar a dir: “Feu-lo passar de seguida. Ara no és hora de fer-se enemics.” Les circumstàncies manen i els principis es tornen flexibles. Sobre l’essència dels principis, el dramaturg irlandès Bernard Shaw va crear una situació de gran força teatral en què un home planteja la següent qüestió a una atractiva senyora: “S’avindria a anar al llit amb mi si li dono deu mil lliures?” La senyora li contesta que, teòricament, no hi tindria inconvenient. “Perfecte!”, diu l’home. “I, doncs, ja hi podem anar i li pagaré una lliura.” La senyora es mostra totalment indignada: “Quina classe de dona s’ha cregut que soc?!” L’home li contesta que això ja ha quedat perfectament establert en la seva primera resposta i que ara només intentava regatejar el preu final... Tot sembla indicar que les més fermes conviccions són negociables. D’això, en política, se’n diu l’art del possible. O fer de la necessitat virtut, com demostra el nostre Pedro Sánchez. En multitud de processos històrics hem constatat que per arribar al final d’un conflicte es fa necessari que perdin protagonisme els més purs, que s’empassin els principis. Els essencialistes han de ser apartats perquè d’altres, amb menys escrúpols, acceptin el terme mitjà que permet arribar a la treva i a la pau. Alguns troben que això és depriment i s’enrabien, però en el curs dels interminables conflictes humans no hi ha mai victòries netes ni paus justes. El joc, ai, acaba essent entre una victòria injusta i una pau bruta. I encara gràcies.

© El Punt Avui