Hi ha gent que es fa llistes i hi ha els que anem pel món sense llista prèvia. Privats d’aquesta capacitat, no gaudim del confort i la seguretat dels que saben planificar-se la vida. Tenir la llista feta delata un tipus de pensament admirable que deu ajudar a creure que un decideix el que ha de passar o, si ho hem de dir d’una manera més solemne, que un controla el seu destí. Impressiona. Tinc dos escriptors de referència que eren addictes a les llistes. L’un era Vicenç Pagès, de qui sempre vaig pensar que la prosa ordenada i nítida de la seva escriptura tenia molt a veure amb la pràctica de la llista en molts aspectes de la seva vida. L’altre era George Orwell, conegut també per la seva prosa cristal·lina. Orwell tenia un hàbit revelador: no va deixar mai de comptar i anotar als seus dietaris el nombre d’ous que li havien post les gallines. Ho feia cada dia i sense excepcions: el dia de Cap d’Any de 1939, per exemple, va anotar “cinc ous” al dietari. Com li va recordar una vegada a la seva dona, les gallines no saben si el dia és festiu. Entre les cabòries polítiques, els projectes literaris i tota la pesca, pensar que Orwell no deixava de comptar els ous del dia fa un gran efecte. D’un home que fa aquest exercici diari te’n pots fiar. Hi ha llistes potser més convencionals –fer la llista de preocupacions o la de la compra–, però reconec la meva flaca per les llistes d’ous. Aquests dies he llegit la història d’Elisabet Young i la seva passió per les llistes, inclosos els ous que li ponien les seves dotze gallines. La dona, entusiasmada, procurava afegir a cada ou el nom de la gallina ponedora. Aquesta meticulosa reverència pel producte s’explica en part perquè parlem de l’any 1942, en plena guerra mundial, i a Anglaterra els ous, a les botigues, eren racionats a un per setmana. Ous d’or. D’ous, o del que sigui, les llistes projecten propòsit i estructura enfront de la incertesa. Els de les llistes volen creure que la vida és previsible i ordenada. Quina sort.

© El Punt Avui