No hi ha en la literatura americana del segle XX una novel·la que disseccioni millor les entranyes del somni americà, ni el funcionament psicològic d’alguns rics, que la novel·la de Scott Fitzgerald El gran Gatsby. A l’escriptor, el fascinaven els diners i per això sabia posar-se a la pell dels que en tenien a cabassos. El timbre de la veu de Daisy, la dona que representa l’obsessió romàntica de Gatsby, s’hi descriu ple de promeses, musicalitat i encant, però la frase definitòria la diu el mateix Gatsby sense manies: “La seva veu era plena de diners.” I Gatsby intueix que només s’hi podrà acostar a còpia d’acumulació de capital i d’excessos extravagants. Hi ha res que no puguin aconseguir els diners?, aquesta és l’aposta del noi que tremola i s’ennuega davant d’aquella dona inabastable i de classe social superior que el va deixar de jove per un altre de més ric. Però viuen al país que va acabar creant la seva indústria més influent a Hollywood, la fàbrica dels somnis. I somiar somnis impossibles és la quinta essència de l’èpica romàntica de Gatsby, com ho és de l’èpica nacional. La Daisy convertida en un somni impossible és el que acabarà devorant l’aspiració desmesurada del somiador i ho tacarà tot de tragèdia. I, a la Daisy i al seu home, el moralment abominable Tom Buchanan, no els tocarà pagar cap factura. Són rics. Al final de la novel·la, Scott Fitzgerald els descriu amb unes frases memorables: “Eren gent despreocupada, ho fotien tot enlaire: coses i persones, i després es refugiaven en els seus diners o la seva vasta despreocupació, o com s’hagi de dir el que els unia, i deixaven que fos qualsevol altre que endrecés tot el que havien esmicolat...” No puc evitar d’evocar aquestes paraules i pensar en aquest tal Trump i la metodologia que sembla compartir amb els seus amics milionaris per acomplir els seus somnis. Si hem de fer cas a la literatura, aquesta manera de fer acaba en tragèdia.

© El Punt Avui