Molt probablement, el que acabarà d’enfonsar el país és l’esperit acomplexat de molts catalans que se senten en fals, sovint habitats per una mena d’enemic interior. S’han cregut el discurs dels que no respecten la identitat catalana i que en tot moment senten que la seva manera de ser, de parlar o de mirar el passat és anòmala, insana, violenta i fins i tot feixista.

Ens han repetit tantes vegades que la nostra llengua i la nostra identitat són petites i que cada mostra de contundència retòrica o de convicció identitària és condemnable que ens ho hem acabat creient. O com a mínim interioritzant la sensació d’inferioritat, de tal manera que o bé evitem el conflicte perquè tot plegat és molt pesat, o bé mirem de defensar-nos sense molestar més del compte. I també sublimant la impotència en diverses formes d’art més o menys magnífic.

Fins i tot els més joves, sense que hagin hagut de ser directament adoctrinats, acaben veient en el català i el catalanisme, en la defensa de la llengua i el país, una cosa rància i blasmable, enfront d’una pretesa normalitat castellanista (o llatinitzada però d’allò latino, i mig en anglès), que s’acaba convertint en allò normal, pacificat i sense conflictes, un consens sord que s’aixeca, però, damunt de segles i segles de clar supremacisme.

Els que volen defensar-se acaben amb les eines retòriques de l’enemic, o amb les seves metàfores i mentalitat, des d’una visió del món que ens redueix a la insignificança des de l’inici. O bé el debat s’inicia cada vegada que ho decideix l’amo, que per això també és qui remena les cireres dels temes importants. Quan algú és víctima d’una agressió lingüística fins i tot es capgiren les tornes i s’acaba lamentant que, per fer valer el seu dret a parlar català, s’hagi hagut d’ofendre algú que potser és un pobre immigrant o classe treballadora, o que, ja que el catalanoparlant sap castellà perquè era obligatori a l’escola, hauria ell de parlar castellà. Se’ns ha fet aprendre el castellà, doncs, perquè els forans que arribin no hagin d’aprendre la nostra llengua. Aquesta és la conclusió a què hem d’arribar.

Anem molt mancats de relat, discurs, ideologia en un sentit cívic i de país, de tal manera que acabem confusos i acalant el front. L’èxit de les proses de combat de Manuel de Pedrolo deriva d’aquesta necessitat de buscar un argumentari entenedor i contundent, que ens permeti saber qui som i de quina manera defensar-nos enmig de la plaça pública, davant de propis que estan tan acostumats a perdre que han acabat renunciant al que són, i d’aliens que, en nom d’un cosmopolitisme fals i d’una modernitat de província castellana, venen a dir-nos que tampoc no cal aferrar-se a res nostre, perquè allò que ens porten ells és comú i per tant millor o més obert, o més plural o qualsevol altra matraca retòrica pensada per fer-te sentir beneit.

L’espanyolisme banal s’ha infiltrat fins al cor del suposat discurs catalanista, mentre que qualsevol mostra de nacionalisme nostrat és de seguida detectat i estigmatitzat, fins i tot amb l’etiqueta de feixista. El que no és normal, és a dir, castellà i espanyol, és nacionalista, l’ou de la serp d’un suposat posat autoritari o fins i tot pitjor. El catalanisme no exclou ningú, però ha de tenir alguna cosa essencial, i aquesta, innegociablement, ha de ser la nostra llengua. No cap religió, no cap tradició, no cal gastronomia. Està fent més per Catalunya qui parla de Mahoma en català que qui munta calçotades inclusives en castellà, per entendre’ns. Perquè això no va de cognoms, i dubto que mai hi hagi consistit, ni quan són els més abrandats els qui agafen la paraula. Això va de llengües, i d’un país que té una llengua pròpia sense ni tenir una sang genuïna. La nostra llengua és el nostre pedigrí.

Se’n diu que la nostra serà recordada com una llengua feixista perquè la volem normalitzar, això en un estat que l’ha prohibit durant bona part del segle XX, i molt abans. El 43% dels anys del passat segle a Espanya va governar el feixisme, entre les dues dictadures; cap altre estat del planeta ha tingut tants anys d’opressió, ni tan sols Portugal amb els seus 41 anys de Salazar. Però els feixistes som nosaltres, potser per haver sobreviscut a un feixisme que ens volia exterminar, i que si no ho va aconseguir és, sobretot, perquè no es va aconseguir forjar una cultura nacional castellana rica i pròspera que fes dubtar els catalans del que eren i són i renunciar-hi.

© El Punt Avui