Fa 25 anys vaig escriure una oda a la Renfe (no condueixo, de manera que sempre he estat un client obligatori, com si diguéssim, d’aquesta empresa ferroviària). En un fragment d’aquesta oda apoètica es descriuen uns quants incidents viscuts en la pròpia pell: “...els trens sense lavabos, les llargues esperes, la senyalització confusa, les avaries enmig d’enlloc, els vagons que paren cinc metres més amunt del lloc on tothom els espera, els canvis sobtats d’andana que fan que els passatgers (siguin joves, grans o minusvàlids) hagin de córrer com esperitats...” Tot això i més coses –com ara un viatge de Badalona fins a Barcelona que va durar més de dues hores– m’havien passat des del 1985 fins l’any 2000. A més a més, el silenci sepulcral tant de la Renfe com del seu germà bessó, l’Adif, davant d’incidents d’aquest tipus deixava clar que mai no prendrien cap mesura per millorar la situació. Ans al contrari, el servei de Rodalies ha anat de mal en pitjor al llarg del primer quart del segle XXI. Només l’any passat, 12.000 trens van tenir demores més o menys llargues i 3.000 més van ser cancel·lats. Tot i que l’Adif va calcular que el cost de mantenir la infraestructura de Rodalies en condicions entre el 2010 i el 2023 era d’11.285 milions d’euros, només va pagar-ne la meitat i encara gràcies. És a dir, la situació catastròfica de Rodalies dels últims mesos –incloent-hi la tragèdia que va tenir lloc al Penedès– ha estat perfectament previsible des de fa 40 anys pel cap baix, tal com ho hem sabut tots els usuaris habituals. Potser no estaria de més convidar els responsables madrilenys de la Renfe i de l’Adif a casa nostra perquè puguin entendre la gravetat de la situació tot anant amunt i avall a la xarxa de Rodalies durant unes quantes setmanes. Això sí, els que tinguin la pressió arterial massa alta s’haurien de quedar a casa: ningú no vol que a Rodalies hi passi ni una desgràcia més.

© El Punt Avui