Fa 25 anys vaig escriure una oda a la Renfe (no condueixo, de manera que sempre he estat un client obligatori, com si diguéssim, d’aquesta empresa ferroviària). En un fragment d’aquesta oda apoètica es descriuen uns quants incidents viscuts en la pròpia pell: “...els trens sense lavabos, les llargues esperes, la senyalització confusa, les avaries enmig d’enlloc, els vagons que paren cinc metres més amunt del lloc on tothom els espera, els canvis sobtats d’andana que fan que........

© El Punt Avui