Entrant a l’ascensor, érem quatre. Silenci sepulcral. Ni un “bon dia”, ni una mirada còmplice d’aquelles que abans eren gairebé automàtiques. Només el reflex fred dels mòbils il·luminant cares absortes. Hem perdut els modus?, com diem per la Garrotxa. Expressió sinònima de perdre les maneres, deixar de banda l’educació, la cortesia o la compostura. El respecte i la comunicació propera: saludar pel carrer, en una sala d’espera o creuant una passera tot caminant, són petits gestos que abans eren naturals i que avui semblen excepcionals. Els nostres pares –primera baula de l’educació– no necessitaven cap manual d’urbanitat. Amb una mirada n’hi havia prou. Potser els límits eren estrictes, potser un pèl exagerats, però eren clars. Ens van ensenyar que no tot s’hi val. Nosaltres hem educat amb més diàleg, marcant de prop i amb voluntat d’acompanyar. Però, potser, entre imposar i comprendre hem perdut l’equilibri. Quan els mestres alcen la veu tenen tota la raó, l’escola ara està desbordada. S’ha convertit en el contenidor del que no funciona: conflictes familiars, desorientació social, manca de límits. El mestre ha de fer de tot. Hem confós cuidar les emocions amb justificar conductes. I sense conseqüències no hi ha aprenentatge. Les línies vermelles, si no es dibuixen, s’esborren soles. Aquesta setmana m’ha esgarrifat el fenomen dels therians –persones, en general adolescents, que s’identifiquen espiritualment o psicològicament com a animals no humans i que expressen aquesta connexió imitant-ne comportaments o estètiques–. Més enllà de la curiositat sociològica, el que m’interpel·la no és la disfressa, sinó el símptoma: una necessitat profunda de pertinença, d’identitat, de ser vist. Quan la societat no ofereix referents sòlids ni espais de reconeixement, els joves –i no tan joves– en busquen d’altres. No es tracta de ridiculitzar ni de condemnar, sinó d’entendre què ens està passant. Si hem perdut els modus, potser hem afluixat massa els fonaments que sostenen la convivència. El respecte no és cap nostàlgia d’altres temps: és la base perquè una comunitat funcioni. Potser cal tornar a allò senzill –saludar, agrair, demanar perdó– i recordar que educar no és només comprendre, sinó també marcar camí. Estimar no és evitar la frustració, sinó ensenyar a travessar-la.

© El Punt Avui