Diumenge de Rams. Sortíem de casa amb la palma –treballada amb filigranes– ben alta o arrossegant-la pels carrers, i amb el ram d’olivera o de llorer que, un cop beneït, acabaria penjat al balcó tot l’any. Estrenàvem roba, visitàvem els padrins, fèiem la foto de rigor i ja teníem el tortell –de matafaluga, de nata, de crema o de massapà–. Caminàvem amb aquella barreja estranya d’orgull i recolliment. A l’església, l’olor d’encens s’enganxava a la roba i al record, mentre el silenci imposava més del que enteníem. Venien dies tristos i feixucs. Divendres Sant era un exercici de contenció col·lectiva: les creus tapades amb teles liles, els altars nus, la figura de Crist mort pesant en l’ambient. Les processons, amb els caputxins –penitents– avançaven pels carrers abillats amb el capirot, la capa i la sotana, carregats d’insígnies, escapularis i ciris. A mi, de petita, aquelles imatges em feien més por que devoció. Tot avançava lentament, al ritme d’un tambor que marcava una tristesa compartida. A casa, la televisió insistia amb Ben-Hur o Espàrtac. Quina època d’infantesa tan trista. Avui, aquell món ens queda lluny. La Setmana Santa actual s’ha convertit en una oportunitat d’escapada: càmpings al 90%, aeroports plens, esquí de final de temporada, travesses de muntanya, primers banys al mar. La nova litúrgia és la reserva i l’agenda plena. No és només desafecció religiosa; és un canvi de centre. Al capdavall, ens diem catòlics, però no som practicants. I tampoc és casual. L’Església ha anat perdent credibilitat a còpia d’escàndols –abusos silenciats, opacitats difícils de justificar– i d’una desconnexió persistent amb la realitat social: la sexualitat, el paper de la dona, els nous models de família. Massa sovint ha arribat tard, o no hi ha arribat. I quan més se la necessitava, tampoc no hi era: durant la covid, quan tanta gent patia i moria en silenci, l’Església va quedar massa sovint absent, lluny d’aquell paper d’acompanyament que li hauria estat propi. La societat laica, hereva també del trencament amb la dictadura, ens ha alliberat d’una religió que sovint emmudia més que no pas acompanyava. Potser hem deixat enrere una fe que ens deia què havíem de pensar. Ara ens toca una cosa més exigent: decidir-ho nosaltres. El buit no es resol sol. Cal omplir-lo.

© El Punt Avui