Dimecres, a l’Auditori, durant l’homenatge als comptepartícips, vaig tornar a prendre consciència de fins a quin punt la història de l’Avui s’entrellaça amb la història del país, però també –i això no s’ha dit tant– amb la de moltes vides de persones corrents.

S’ha repetit molt, i és cert, que la història de Catalunya es pot explicar amb una vintena de portades de l’Avui, però també és cert que moltes biografies es podrien explicar amb vint notícies, columnes d’opinió, reportatges o fotos publicades en aquest diari, i la meva n’és una. Perquè la història de l’Avui és la història de Catalunya, però també és la nostra, la de la meva generació, la del 76: vam néixer junts i hem crescut junts.

He estat alumna de Josep Faulí, el seu primer director. He compartit feina amb Agustí Pons i voluntariat amb Vicent Sanchis. Soc filla de subscriptors de sempre, lectora i, des de fa uns anys, col·laboradora. I també sóc enyoradora de figures com ara Manel Cuyàs, que era l’ànima de les tertúlies, i Fer, amb aquella intel·ligència tímida que feia pensar somrient. A casa dels meus pares, hi ha una vinyeta original seva penjada a la paret. L’Avui sempre hi és.

Amb vint-i-pocs anys, vaig començar a fer crítica literària en el suplement de cultura de David Castillo: l’emoció de veure per primera vegada el teu nom imprès a la capçalera d’un article és insuperable. Encara avui, cada diumenge, aquesta columna continua sent un privilegi. Per això, en aquest aniversari, em surt sobretot donar les gràcies. Gràcies, Avui. Per la feina feta, per la perseverança i per haver estat, durant mig segle, una part important de la vida del país (i de la meva).

© El Punt Avui