Hi ha una pregunta que ERC no podrà esquivar gaire més temps: què pensa fer amb Gabriel Rufián? Perquè, agradi més o menys, Rufián és avui un actiu polític que transcendeix la sigla del seu partit. Connecta amb els joves, domina el llenguatge de les xarxes, sap entrar en converses on l’esquerra acostuma a arribar tard i, sobretot, planta cara als discursos virals de la ultradreta en el seu propi terreny. Això, en temps de desafecció i abstenció, no és poca cosa. Ara bé, precisament perquè Rufián és valuós, també cal poder-li assenyalar els errors. S’equivoca quan contraposa el català a l’habitatge, perquè compra un marc fals: com si defensar la llengua fos un caprici identitari reservat als qui no tenen problemes materials. I no. No hi ha cap contradicció entre viure en català i exigir polítiques valentes per garantir l’accés a l’habitatge. Com tampoc no n’hi ha entre omplir TikTok i omplir biblioteques. També peca d’ingenuïtat si creu que podrà recosir la sopa de sigles de les esquerres espanyoles, enfrontades més pels egos i els ressentiments personals que no pas per discrepàncies ideològiques. I sobretot s’equivoca quan fa propostes hispanocèntriques, amb el centre polític a Madrid; l’objectiu de l’independentisme no és –ni ha estat mai– arreglar Espanya. Però la qüestió no és què pensa Rufián. La qüestió és si ERC serà capaç d’abraçar-lo i no d’expulsar-lo, d’aprofitar la seva força per reconnectar amb nous electors, per treure gent de l’abstenció i arribar més enllà de la parròquia convençuda. ERC necessita Rufián. I Rufián, tard o d’hora, necessitarà tornar a casa.

© El Punt Avui