Com pot ser que un jutge citi presencialment un home de 95 anys amb una salut física i cognitiva delicada perquè comparegui presencialment a 600 quilòmetres de casa seva per sotmetre’s a un reconeixement forense i, si els professionals mèdics hi donen el vistiplau, declarar en un judici? És la pregunta que molts ens hem fet arran de la citació per dilluns del president Jordi Pujol a l’Audiencia Nacional en el judici que està afrontant la seva família. El magistrat que presideix el tribunal, José Ricardo de Prada, ho ha argumentat dient que no vol “caure en l’edatisme”, que no parteix del “prejudici” i que vol veure exactament les capacitats de Pujol per afrontar el judici. Però és que no es tracta de l’edat sinó de l’estat de salut. Una persona pot tenir 100 anys, estar prou bé físicament i recordar perfectament el que acaba de fer i el que va passar fa 30 anys, i una altra de 70, malauradament, pot no poder-se moure o tenir mobilitat reduïda i tenir una patologia per la qual no recordi qui és ni reconegui els seus éssers estimats. En el cas de Pujol, pel que han dit tant el seu metge personal, Jaume Padrós, en nombroses ocasions –en aquesta ha qualificat de “molt cruel” el fet que l’obliguin a anar a Madrid– com els forenses que el van visitar fa mesos per acreditar el seu estat de salut per afrontar o no el judici, no està en condicions ni físiques ni cognitives. Però el jutge vol que hi vagi. Potser el que busca és la imatge de Pujol entrant a l’Audiencia Nacional? I, un cop sigui allà, no hi haurà la temptació de dir que els forenses no troben cap impediment perquè declari, sigui cert o no? Veurem què passa dilluns, però excusar-se en la voluntat de no caure en l’edatisme és molt lleig, per dir-ho suau.

© El Punt Avui