Planificar és un dels conceptes imprescindibles en ciència política perquè és el procés a través del qual un govern estableix un conjunt d’objectius i dissenya estratègies i polítiques per aconseguir-los. I, de fet, la planificació és una de les eines clau per garantir la transformació estructural d’un país des de molts punts de vista –econòmics, socials, culturals, energètics, agroalimentaris, industrials, comercials o tecnològics–. Tenint en compte aquesta premissa i sent conscients de la transcendència i les conseqüències que això pot tenir podem afirmar, sense que ens tremoli el pols, que en política no es pot improvisar. Fer-ho és córrer el risc d’equivocar-se, de no poder controlar determinades crisis, de no poder afrontar alguns problemes. Però, tot i així, sovint tenim la sensació que els nostres dirigents polítics prenen moltes decisions de forma improvisada; per parar el xoc, per intentar apagar un incendi, per quedar bé amb un col·lectiu concret, per fer enrabiar l’adversari, per llançar el missatge ideal perquè circuli per totes les xarxes socials.

Per això, vivim en una gran paradoxa: hauríem de planificar per poder respondre a un món cada cop més complex, interdependent, fraccionat però, en canvi, la majoria d’accions es prenen seguint una lògica d’immediatesa i on predomina el curt termini. Sabem que la política contemporània hauria de ser capaç de crear estratègies de llarg abast, però ens governa la cultura del rèdit ràpid i de la dependència contínua del calendari electoral. Aquesta necessitat sempre de pensar en què anirà millor per garantir uns bons resultats en uns comicis en detriment del bé comú és, sens dubte, un obstacle per organitzar i definir els reptes estructurals d’un país o d’una ciutat.

L’agenda pública es mou a la mateixa velocitat que les xarxes socials i això condiciona el debat i, en una última instància, les decisions que s’acaben prenent. La política ha quedat atrapada en la dictadura del “què passarà demà” i no és capaç de projectar a uns anys vista. Però així, sense una mirada a llarg termini, és impossible reforçar i garantir el bon funcionament d’àmbits tan essencials com la salut, l’educació, la planificació territorial, les infraestructures, la gestió dels recursos naturals o l’atenció a les desigualtats socials. Aquestes qüestions exigeixen acords sòlids i que, necessàriament, han de tenir una continuïtat institucional. Si cada govern nou que arriba ho capgira tot de dalt a baix difícilment podem aconseguir grans resultats. Però què passa? Doncs que cada partit polític, quan governa, vol recollir els seus fruits en una mateixa legislatura i això fa que els consensos es desfacin amb rapidesa i que determinades iniciatives no s’arribin mai a consolidar. I a qui acaba afectant tot això? Doncs als ciutadans que n’estan farts, d’aquest moviment pendular –d’un costat cap a un altre sense gaire explicació, només donant resposta a uns determinats interessos electoralistes.

Però també és cert, perquè crec que seria erroni ignorar-ho, que els electors sovint exigeixen resultats immediats. Vivim en l’era de la impaciència. Per tant, potser el problema és que ningú és capaç d’assumir que hi ha determinats processos que demanen temps, constància i una mirada llarga –allunyada dels cicles electorals i del soroll mediàtic–. Per tant, seria un acte de valentia que els nostres representants assumissin que la política que necessitem és aquella que potser no ens donarà un titular de forma immediata però que ens permetrà establir projectes sòlids i de futur. Hauria de ser la seva responsabilitat si volen treballar pel bé públic i volen contribuir a la millora d’un futur compartit que ens interpel·la a tots.

Tot això passa necessàriament per actuar amb serenitat i persistència; per tenir criteri i una mirada transformadora; per abocar-hi els esforços i els recursos suficients. Sense una conjugació de tots aquests factors és gairebé impossible dissenyar les properes dècades, projectar on voldríem ser i quin és el camí per arribar-hi. I per aconseguir-ho cal també aturar-se, pensar, reflexionar, escoltar, preguntar, entendre. En definitiva, planificar. Ho necessitem però, com passa sovint, cal que també hi hagi la voluntat política perquè així sigui.

© El Punt Avui