Encara ressonen als salons del Palau Reial els passos de Lleó XIV, que va passar per Madrid i en alguns casos per Barcelona com ho havien fet els seus antecessors segles ençà. I els nostres amics Borbons, és clar, van jugar un paper predominant, fet que va satisfer els tradicionalistes que encara parlen de l’Estat com a Regne d’Espanya. Qui no té feina el papa pentina. La sobreexposició de la família reial va ser mesuradament calculada perquè els catòlics d’Espanya, els que van a missa i els que no, sabessin que encara hi ha un far d’Occident. No és Pedro Sánchez. Vade retro. L’autoritat moral que va passejar el papa arreu va ser Felip VI, que gràcies a la seva alçada d’aler pivot de bàsquet va obtenir diferents imatges molt preuades per a qualsevol expert en comunicació política, una mida física –com a mínim aquesta– molt superior a la del seu convidat. La qüestió ètica i d’intel·ligència és una altra cosa. El pontífex, per quedar bé amb tothom, va dir grans paraules però sovint innocents amb les quals ningú va apostar per un cisma imminent. I va fer també una cosa que a Felip VI li agrada especialment, barrejar el català i el castellà quan és a Catalunya per demostrar que les dues llengües són les pròpies del territori. Que no hi ha hagut mai imposició de cap tipus. Al capdavall l’audiència estava formada per creients.

La benvinguda a Madrid va tenir un toc medieval que va fer xalar d’allò més els experts........

© El Punt Avui