Dissabte passat vam tenir, com ja ens ha recordat tot el circ mediàtic espanyol, un nou aquelarre contra l’himne espanyol i el senyor Felip VI. Quin escàndol!, clamen a Madrid. Ja avisen: calen sancions contra els que xiulen. Als aficionats i als clubs. Fins i tot un editorial del Marca ho diu amb lletres ben grosses i el president de la LFP, Javier Tebas, s’hi afegeix. Només faltaria. Aquesta darrera xiulada al Borbó i a l’himne espanyol dels seguidors de la Real Sociedad ha fet mal. La copa del Rei, dita així en honor al Borbó, ultratjada un altre cop. Com si els seguidors de la Real Sociedad, la majoria dels quals no es consideren espanyols ni de bon tros, no poguessin fer ús de la seva llibertat d’expressió clamant contra la Marcha real mentre el monarca feia cara, com sempre, de pomes agres. La festa dels abertzales va ser completa. Després de desfogar-se contra l’enemic colonial, van prendre el trofeu als favorits, l’equip preferit del mateix Felip VI.

Que la copa a l’Estat espanyol es digui del rei ja és tota una excepcionalitat que només passa en indrets com l’Aràbia Saudita. A cap lloc d’Europa, ni tan sols els britànics s’hi han atrevit, tenen en el futbol cap cosa similar a un trofeu dedicat al seu líder, tant si és suprem com si és d’estar per casa. La copa aquesta dels espanyols és del rei, però durant la dictadura va ser del Generalísimo. I tots a callar. Joan Carles I, escollit a dit pel mateix Franco, es va espavilar a apropiar-se la competició quan el 26 de juny del 1976 va lliurar a l’Atlético la darrera copa que duia el nom del dictador. Aquella imatge era tota una metàfora de la Transició. El nou rei presidint i lliurant la copa amb el nom del general feixista gravat amb ferro roent al trofeu.

La temporada següent la federació espanyola va seguir fil per randa el que estava passant en l’àmbit polític i va canviar simplement el nom de Franco pel del rei. El dictador havia mort al llit i no semblava que ningú tingués interès a recuperar la legalitat democràtica de la República, començant pels socialistes o els comunistes. En la final de la primera copa, a l’antic Calderón, l’Athletic es va enfrontar al Betis, que va ser el campió. El camp, per primer cop, es va omplir d’ikurrins, les banderes basques recentment legalitzades. Durant els anys del joancarlisme, en què es va forjar la idea de salvador de la democràcia arran del 23-F, les finals de copa van transcórrer amb poca incidència política, tot i que la majoria de trofeus els aixecaven jugadors del Barça i l’Athletic. Tot plegat va canviar el 13 de maig del 2009 en una final entre els dos grans reis de copes, el Barça i l’Athletic, amb victòria dels catalans. La xiulada a l’himne i al rei va ser formidable. Les dues aficions van aliar-se també amb un gran desplegament de símbols independentistes. Allò va marcar un abans i un després. Per primer cop TVE va tallar el so durant l’himne per evitar que se sentissin els xiulets. Tot plegat va provocar que encara se’n parlés més i per primer cop la caverna de Madrid, l’esportiva i la política, va començar a parlar de possibles sancions i de la suspensió de finals en casos com aquests.

Des de llavors, com vam apreciar dissabte, xiular la Marcha real s’ha convertit en una tradició en gairebé totes les finals, també en algunes de bàsquet, sobretot les que s’han jugat al País Basc. No només es tracta de protestar contra la situació política a l’Estat espanyol, sense dret a l’autodeterminació i amb presos polítics. Els xiuladors saben perfectament la reacció que provocaran a Madrid. I això, amics, és un al·licient imbatible. Es va xiular Joan Carles I sobretot en les finals que van antecedir el referèndum, el 2010, el 2012 i el 2014. Especialment sonada va ser la del 2012, un altre Barça-Athletic a Madrid. Joan Carles havia tornat de Botswana i Felip, encara príncep, va haver d’agafar el testimoni. Va ser l’himne més breu de la història: 27 segons. El moment més tragicòmic per a la monarquia va ser quan tot l’estadi va cantar allò d’“Un elefante se balanceaba sobre la tela de una araña...”.

La primera final amb Felip VI com a rei proclamat va tenir lloc el 30 de maig del 2015, un altre cop amb el Barça i l’Athletic i justament al Camp Nou. L’escenari idoni per tornar a encendre la metxa de la polèmica. També és mala sort, devia pensar l’antic príncep. El partit arribava en un ambient especialment caldejat. Sis mesos abans havia tingut lloc la consulta del 9-N i la tensió entre el govern català i l’espanyol era constant. Els antecedents, a més a més, feien presagiar una intensa tamborinada. Un altre cop, el soroll del públic va tapar l’himne i al realitzador televisiu li va resultar impossible esmorteir una protesta tan monumental. El lehendakari Iñigo Urkullu havia proposat que sonessin també els himnes catalans i basc, però a la Zarzuela encara riuen.

El 2018, després del referèndum i la sentència als presos polítics, la megafonia va fracassar completament un altre cop per neutralitzar l’eixordador crit de l’afició blaugrana contra el monarca, l’himne i també els polítics reunits al Metropolitano. Tebas i els líders del PP a Madrid havien defensat la possibilitat de suspendre la final en cas de xiulada, però tampoc aquesta vegada s’hi van atrevir. Es van cantar crits d’independència i a favor de Puigdemont i els presos polítics. El 2019 sant tornem-hi. Tot i la crida a respectar la cançoneta –a Madrid en diuen símbols–, la xiulada va tornar a ser majúscula, aquesta vegada al Benito Villamarín de Sevilla. La Policía Nacional va fer exhaustius controls de seguretat que van tenir lloc als diferents accessos de l’estadi per evitar que entressin estelades a les grades. En els últims 20 anys, en totes les finals hi ha hagut com a mínim un equip dels Països Catalans o d’Euskal Herria. Per pocs que siguin, sempre hi ha hagut algú a qui el rei o l’himne li han importat un rave.

© El Punt Avui