El sensellarisme és una de les expressions més crues del fracàs col·lectiu. No és una anècdota ni una fatalitat inevitable: és el resultat d’un sistema que expulsa, d’unes institucions que sovint arriben tard i d’una societat que, massa vegades, mira cap a una altra banda. Viure al carrer mata lentament, erosionant la salut i la identitat. El cas de Badalona no és excepcional, però sí revelador. Cinc persones mortes en tres mesos no és una xifra: és un recordatori dolorós d’històries de pèrdues acumulades. Quan des de les institucions es parla de “morts naturals” o es posa l’accent en si s’ha ofert ajuda puntual, el risc és desplaçar la responsabilitat cap a la víctima. Però el carrer no és mai neutral. El sensellarisme és un fenomen estructural, travessat per la crisi de l’habitatge o la precarietat. La vulnerabilitat, a més, no afecta tothom igual. Les dones sense llar viuen una realitat encara més dura, marcada per la invisibilitat i el risc constant de violència, precarietat laboral i desigualtats socials. Cap municipi, per si sol, pot resoldre’l. Però això no eximeix els governs locals de la seva responsabilitat, i l’actitud de l’executiu liderat per Xavier García Albiol és totalment criticable. Governar també és assumir allò incòmode, el que no dona vots.

Davant aquest panorama, el paper de les entitats socials és imprescindible. Són elles qui sostenen, qui acompanyen, qui humanitzen. Però no poden substituir les administracions. La seva tasca no hauria de ser tapar forats, sinó complementar polítiques públiques sòlides. Quan un menjador social o un alberg depèn de voluntats polítiques canviants, el sistema falla. També hi ha una responsabilitat individual que no podem ignorar. No es tracta només de donar almoina, sinó de reconèixer l’altre com a ciutadà. De no deshumanitzar, de no jutjar sense conèixer, de no repetir tòpics que culpabilitzen qui ha caigut. Petits gestos poden semblar insignificants, però construeixen una cultura de dignitat. El sensellarisme ens interpel·la a tots. Ens pregunta quin tipus de societat volem ser. Una que aparta els més vulnerables o una que entén que garantir un sostre és el primer pas per garantir una vida.

© El Punt Avui