El món, 250 anys després d’Adam Smith
El bloqueig de l’estret d’Ormuz, per on circula prop del 20% del petroli i el gas mundials i més del 30% dels fertilitzants, s’ha convertit en una poderosa imatge representativa de la crisi del capitalisme actual. Dos països en guerra competint pel control d’un pas estratègic, interrompent la cadena de subministraments global, provocant l’alça del preu del petroli i el perill d’una inflació generalitzada i una emergència alimentària als països més vulnerables. De fet, les crisis del capitalisme han estat recurrents ja des de la incipient Revolució Industrial fins als nostres dies, en què hem pogut comprovar l’extrema fragilitat, per no dir el fracàs, d’un sistema econòmic a l’hora de fer arribar la prosperitat i el benestar a tota la humanitat. La seva lògica explotadora, depredadora, imperialista i guiada per la maximització del guany a qualsevol preu, ha configurat un món marcat per profundes desigualtats i abocat a la seva pròpia destrucció. Amb tot, el capitalisme ha demostrat històricament una resiliència congènita que li ha permès sobreviure a les crisis que ell mateix genera a partir de les pròpies contradiccions, sense que cap alternativa li disputi l’hegemonia.
Avui, nous perills ens amenacen, 250 anys després que el pensador escocès Adam Smith publiqués ‘La riquesa de les nacions’, considerat el text fundacional del liberalisme econòmic. Les disfuncions de l’actual capitalisme, dominat per la lògica financera i l’especulació, es tradueixen en guerres pel control del poder i els recursos, emigracions forçades per la pobresa, explotació laboral, xenofòbia, discriminació de gènere, crisi energètica, emergència climàtica, precarització dels serveis públics, dificultat per disposar d’un habitatge digne... I tot això en un moment de gran disrupció tecnològica i geopolítica, en què es reverteixen drets i es qüestiona l’ordre internacional basat en normes. Vivim temps de gran incertesa i és en aquest context que cal reclamar que la política cobri protagonisme per frenar la deriva autoritària d’un sistema econòmic que escapa de la regulació i el control democràtics, concentra el poder en mans de pocs i no expandeix el benestar a tothom.
