L’urbanisme és, sovint, una disciplina que només es fa visible quan falla. Quan el preu de l’habitatge s’enfila, quan els desplaçaments són interminables o quan els barris perden qualitat de vida. L’àrea metropolitana de Barcelona, formada per 36 municipis i més de tres milions d’habitants, afronta ara aquest debat amb la revisió d’un instrument que ha marcat el seu desenvolupament durant gairebé mig segle. El pla general metropolità, aprovat el 1976, va ser una eina clau per ordenar el creixement d’una metròpoli que sortia del franquisme i que s’endinsava en una nova etapa democràtica. Aquell document va permetre de reduir densitats excessives a Barcelona, crear infraestructures essencials com les rondes, preservar espais naturals com Collserola i garantir àrees agrícoles que encara avui formen part de l’equilibri territorial. Durant dècades ha estat la columna vertebral de la planificació metropolitana. Però ha caducat. Ha rebut prop de 1.500 modificacions i ni tan sols regula tots els municipis de la metròpolis. La realitat demogràfica, ambiental i econòmica del segle XXI és radicalment diferent de la de finals dels setanta. Ja només les 5.500 al·legacions presentades evidencien la magnitud d’aquest procés i la complexitat de planificar el futur d’un territori tan dens i divers. La idea és clara: menys dependència del centre de Barcelona, més equilibri territorial i més connexió amb el transport públic. I habitatge, almenys sobre el paper, sense consumir més sòl i apostant per la transformació d’àrees ja urbanitzades.

El debat al territori demostra que no hi ha consens sobre com fer-ho. Només n’hi ha sobre que cal unir esforços. Mentrestant, el malestar del ciutadà creix i viure a l’àrea metropolitana és cada vegada més difícil, si no directament impossible per a molta gent. L’augment dels preus expulsa gent a municipis cada cop més llunyans, incrementa els desplaçaments i tensiona la mobilitat. Aquest és, probablement, el gran repte que haurà de resoldre el nou planejament: garantir que la metròpolis del futur sigui habitable. No n’hi ha prou de preservar espais naturals o dissenyar avingudes si la població no pot permetre’s viure-hi.

© El Punt Avui