Als Estats Units hi ha darrerament una onada de censura de llibres que ha despertat un debat social i jurídic sobre la llibertat d’expressió i els drets reconeguts a la Constitució americana. En els darrers temps s’han registrat milers de casos en els que llibres han estat marginats en biblioteques d’arreu del país. Aquestes accions no impliquen que el llibre sigui il·legal, sinó que ja no està disponible al catàleg o s’ha de demanar expressament per accedir-hi, i de fet no hi ha una autoritat centralizada que ho promogui, sembla ser que són iniciatives locals. Els llibres més freqüentment retirats són aquells que tracten de temes de gènere, història racial als Estats Units o sexualitat i relacions íntimes.

Al segle XX ens havíem cregut que els que vivíem en democràcies liberals als països occidentals gaudíem d’aquell estatus que el president JF Kennedy reivindicava tant: la llibertat. Llibertat per anar on vulguem, per parlar del que vulguem i per llegir el que vulguem, sigui la Bíblia, l’Alcorà, El Capital de Marx o Mein Kampf de Hitler. Sempre havíem cregut que la censura formava part de règims totalitaris, ja fossin de naturalesa política o religiosa. L’Església catòlica va tenir durant més de quatre segles (de 1559 a 1963) l’Índex de llibres prohibits, que va incloure autors com Descartes, Galileu, Copèrnic, Martí Luter, Boccaccio o Rousseau. Els catòlics no estaven autoritzats a llegir-los. Dictadors com Franco, Hitler o Stalin també van censurar obres polítiques, filosòfiques, novel·les que anessin contra la ideologia o moral dominants, i en el cas de Hitler es van censurar autors jueus (com les obres de Freud, per posar un exemple) i es van fer cremes públiques de llibres. Per això és una pena que un país liberal i democràtic com sempre han estat els Estats Units estigui patint aquest fenomen.

Avui dia la censura semblava que havia passat a la història, però està tornant, tant per part de determinada dreta, com és el cas dels Estats Units, com de determinada esquerra. El segle XX ha vist com la humanitat ha avançat en la igualtat i reconeixement de la diversitat de gèneres i en l’eliminació de polítiques racistes, però com en totes les ideologies, sempre hi ha una minoria que ho porta a l’extrem. Hi ha persones que jutgen llibres d’autors d’altres temps en funció dels valors actuals, quan cada autor cal llegir-lo pensant en el seu context, i a més, penso que la literatura pot mostrar personatges de tot tipus i no ha de moralitzar. En els darrers anys hem vist com s’atacaven els llibres Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, Matar un rossinyol de Harper Lee i el còmic Tintín al Congo per ser “racistes”, els contes Blancaneu, La Ventafocs i La Bella Dorment per “mostrar dones que reforcen rols femenins de bellesa”, i fins i tot s’ha atacat el clàssic de Fernando de Rojas La Celestina, per “reforçar el patriarcat”, segons diuen. La darrera bestiesa que he llegit és que William Shakespeare també ha estat atacat per “imperialista” i per “reforçar rols masculins”. Aquestes dretes i esquerres que volen censurar llibres fan el mateix que diferents religions han fet durant segles: volen adoctrinar la població indicant quins llibres poden llegir i quins no, per tal que no pugui pensar lliurement i adopti una determinada ideologia. I els lectors d’aquest món només volem llegir el que ens vingui en gana, lluny d’actituds religioses i polítiques extremistes d’un costat i altre. Al final serà veritat el tòpic que afirma que els extrems es toquen.

© El Punt Avui