Un dels missatges de campanya que va fer guanyar contra pronòstic Clinton a Bush el 1992 era: “És l’economia, estúpid.” Aquí l’economia, amb l’afegit de la llengua pròpia, és la independència, un mot que els mitjans afins als governs i als partits s’escarrassen a amagar, perquè –diuen– ja no és moda i podria trencar la pacificació dels morts vivents que tant els ha costat aconseguir. Altrament, hi ha el col·lapse actual. La manca de recursos disponibles, tot i que el país en genera amb escreix, fa que els trens de Rodalies no funcionin, que les vies de titularitat estatal caiguin a trossos, que els pagesos, els mestres o els metges facin evident la deixadesa més absoluta dels serveis mínims essencials. I –cal no enganyar-se més– tots els problemes tenen el mateix denominador comú. Mentrestant, el govern català, tot recitant el seu mantra –solucionar problemes– i apedaçant-ne avui un, demà un altre, veu com els maldecaps diaris es multipliquen.

De dificultats per assolir la independència n’hi ha unes quantes. Una és l’absència de lideratge; amortitzats o reconvertits en autonomistes, els líders del procés, abans uns referents, ara són una nosa; caldrà, doncs, tornar a comptar amb les bases. Hi ha molta gent amb talent al país que ara, lògicament, és lluny de la política. Una altra són els colons, molts dels quals, amb els botiflers que es guanyen la vida amb la dependència, són capaços de suportar serveis de nivell tercermundista per no haver de rebaixar l’espanyolitat. Una altra és l’extrema dreta, que fa de l’odi el seu valor distintiu. I Espanya? Si el 2017 ja ho tenien mig coll avall –més que molts d’aquí–, s’ho hauran d’acabar d’empassar, això sí, amb l’estil que els és propi; per tant, quan s’escaigui, tocarà tornar a patir, i més encara si hi governen les dretes. Feina, rai!

© El Punt Avui