Una senyora m’escriu: “Referent al seu article a l’Avui, he de fer-li avinent que la bandera (de respecte) no es va perdre durant la guerra, sinó molt abans, com podrà deduir del vers que fèiem córrer clandestinament la jovenalla, i ja n’he fets vuitanta!”

“Una colla de traïdors / fa dies que amb gran fal·lera / cerquen la nostra bandera / per fer-li tots els honors. / I a la Mancomunitat / dependències, alts i baixos, / armaris, taules, calaixos, / tot ho porten remenat. / Però la bandera ideal / que és causa de tal desfici / no és trobada en l’edifici / que era sa casa pairal.” La senyora de vuitanta anys escriu aquests versos de memòria “i per això és possible que hi hagi algunes errades i omissions”; de tota manera recorda que es parlava d’un Sala, d’“En Conde”, que “veient que «El Siglo» perilla / la cerca amb una cerilla / per sortir del compromís. / I tothom ve i tothom va / d’un cantó a l’altre cantó / pensant en el gran traïdor / que sols el pal va deixar”.

Jo deia en l’article de dimarts que la desaparició d’aquella bandera era una història que ningú no havia explicat encara; tampoc no me l’explica la nostra amable lectora, però ens proporciona uns versos que potser seran útils per a refrescar memòries i desvetllar notícies més concretes.

Al llibre Els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol (Ed. La Magrana), Joan Crexell reprodueix els versos que es van difondre durant la campanya contra Galinsoga, arran del famós “Los catalanes son una mierda” que va cridar en una església. Diu Crexell que “el poema sortí de la redacció del setmanari «Destino», lloc on també es va representar, ja que la seva forma és la d’un «romance de ciego». La poesia va tenir un èxit fabulós i la gent se la passava els uns als altres a base de còpies a màquina, «com jo mateix» –diu Crexell– recordo haver fet tot i tenir aleshores tretze anys”. Això explica la quantitat de variants que van circular.

Puc precisar a Joan Crexell que els versos no van sortir de la redacció de “Destino”. La informació exacta és la següent: els vam escriure el meu cunyat Nèstor Lujan i jo, en una vella “Remington”, a casa seva. Ell, tot passejant, i jo, assegut a la màquina, vam anar improvisant les quartetes, de manera que encadenàvem els versos sense que ara pugui dir qui fou l’autor d’un vers o d’un altre.

Al cap de poc, en una reunió privada però àmplia en un domicili particular, els vaig cantar combinant dues melodies típiques del “romance de ciego” castellà. Algú els va fer córrer, i al cap d’un mes, amb gran sorpresa, en vaig rebre una còpia anònima per correu… Vet aquí la petita història —fins ara no documentada— d’uns versos senzills, deliberadament ingenus, que van fer més forat que no ens pensàvem quan els escrivíem com una facècia d’havent dinat…

© El Punt Avui