Si dedico unes ratlles a les formes de tractament –el “tu”, el “vostè”, el “vós”–, sé molt bé que em fico en un vesper. En aquesta qüestió, hi ha gent que té idees molt fixes, i apliquen a defensar unes determinades “formes” una passió que no exerceixen quan es tracta de defensar el “fons” de qüestions bàsiques.

No fa gaire, al País Basc vaig haver de preguntar una adreça. Un vailet em va dir: “Mira, coge la segunda a la derecha y luego verás…” El tractament s’ha repetit en diverses ocasions i l’he rebut de persones de tota mena. Jo ja hi tenia experiència, però l’amic que m’acompanyava va quedar sorprès.

Si deixem de banda les fórmules codificades per raons de càrrecs, títols, etc. –“Excel·lentíssim Senyor”, “Honorable Senyor”, “Mi General”, etc.–, el tractament és sempre fruit d’una circumstància, i les circumstàncies canvien, tant en el temps com en l’espai. Sé que algú pensarà: “Però el respecte és el respecte!” Ja hi som. Què és “el respecte”? Confesso que mai no m’he sentit respectat o deixat de respectar pel tractament que m’hagin donat.

Amb un llenguatge floridament amable et poden menysprear profundament, i amb un “tu” que sobtarà els no avesats és possible expressar la màxima valoració. Jo rebo sovint cartes que comencen així: “M’excusaràs que et tracti de tu encara que no ens coneixem…” No he d’excusar pas res. Un tractament és una proposta, que pot ésser acceptada o refusada; no ens ho mirem mai com una impertinència, sinó com un oferiment.

La vida m’ha dut a donar i a rebre habitualment el tractament de tu. D’una banda, per la meva feina. Si jo fos comptable en una empresa seria diferent, però treballo amb gent de publicitat, amb gent que fa activitats culturals i socials, en uns cercles, vaja, en què el “tu” ja és la fórmula natural d’entrada. D’altra banda, he tingut la sort de relacionar-me amb molts joves que no s’han sentit condicionats pels meus anys ni per la progressiva blancor dels meus cabells.

Creure que el “vostè” és més “cortès” que el “tu”, objectivament parlant, és tan poc defensable com afirmar que el “tu” és més “cordial” que el “vostè”. Depèn. Respecto el dret a picar-se de qui es considera tractat inconvenientment, però que pensi que és una qüestió de sensibilitat, de prejudici o de costum personal seu –perfectament comprensible–, que no en faci un cas de “principis” ni destapi la caixa dels trons apocalíptics. El que sí que resulta aconsellable és que qui pren la iniciativa tingui en compte quin tractament voldria l’altre, i que si un tractament ens sorprèn sapiguem entendre la intenció de qui l’ha triat. Allò de “puix parla en català, Déu li don glòria” podríem adaptar-ho així: “Puix parla de tu –o de vostè–, vejam què diu.”

(Avís als qui jo sé: no he oblidat el “vós”, però això demana més paper).

© El Punt Avui