Hi ha notícies que et deixen estupefacte: és prohibit passejar?

Als Estats Units, a Los Angeles, hi ha un home que frueix passejant pel carrer, al vespre, perquè li agrada estirar les cames, badar, deixar-se endur pels seus pensaments… És un plaer que fins ara li ha sortit molt car: en un any i mig la policia l’ha detingut divuit vegades, i més d’una nit l’ha passada a la comissaria. Sempre l’han deixat anar, perquè no sembla que l’hagin pogut acusar de cap delicte que no sigui passejar… Tip d’aquesta persecució, ha presentat els recursos corresponents al tribunal o jutjat, que haurà de pronunciar-se sobre el seu cas.

Espero que obtingui una “autorització judicial” per a poder passejar sense ésser agafat.

Resulta, doncs, que passejar no és ben vist, no tan sols en les dictadures que sospiten sempre del ciutadà “que no se sap on va”, sinó en les societats que, com dèiem l’altre dia, veneren el déu Profit. Passejar només és admissible si és “útil”. Cal una “coartada” per a passejar: treure el gosset, o l’infant, o el vellet perquè prengui una mica el sol, o anar vestit d’esportista ocasional… Anar a peu encara no és prohibit, perquè hom “va” a algun lloc: a treballar, a vendre, a enviar una carta, al supermercat, etc., però on va qui passeja? Què fa qui passeja? Per què passeja qui passeja? Una persona sola, passejant, és un desafiament a la moral de l’activisme útil.

Potser aquesta afirmació no la trobareu massa exagerada si us dic que la notícia que us he donat no és pas un cas únic. Tinc amics que han estat interrogats per la policia, als Estats Units i al Canadà, quan passejaven sols.

En uns casos han estat interrogats per desconfiança; en d’altres amb la bona voluntat de saber “si necessitava ajut”. Però partint d’hipòtesis tan contradictòries, el fons era el mateix: un passejant és una “anormalitat”.

Qui sap si la tendència a crear “zones de vianants” en algunes ciutats no és altra cosa que una nova forma de “reserva” –com la dels indis–, uns espais on aquesta espècie a extingir, la dels passejants, pugui sobreviure sense ésser molestada. Fora d’aquests límits, arribarà un moment que només us toleraran si podeu exhibir un certificat mèdic que us ordeni de passejar, si pertanyeu a una religió o secta que hagi sacralitzat el passeig, potser si ensenyeu un carnet de poeta…

© El Punt Avui