He fet la passejada habitual del dia de Sant Jordi, un dia que ha estat solar, esplèndid, gairebé càlid. L’any passat, quan fèiem la crida a la solidaritat, plovia amb una insistència lamentablement antilingüística, anticultural i antinacional. Enguany el sol sembla que s’ha deixat convèncer per la campanya de la Norma: si el català és cosa de tots, el pare Sol no podia espatllar la festa de la gran família.

El repartiment gratuït de fulls i adhesius de la campanya de normalització lingüística deu haver estat molt útil. He vist molts noiets de parla castellana que tenien interès a arreplegar els papers –com en aquelles fires de mostres d’abans– i se’ls enduien a casa. També corrien grups d’escoles pel carrer. Voldria felicitar els mestres i les mestres que han dut els menuts a viure la festa, i que han dedicat hores i paciència davant les empentes i autèntica vocació a familiaritzar els infants amb l’esdeveniment col·lectiu.

A migdia, baixar o pujar per la Rambla era molt difícil; de fa temps no recordo un embús humà tan considerable per Sant Jordi. Alguns estrangers –ja es noten, a Barcelona– s’ho miraven bocabadats. Hi havia punts especialment multitudinaris, però “l’atracció” més curiosa que he vist ha estat la del Tirant lo Blanc. Amb motiu de l’edició d’aquest clàssic en forma de “còmic” o historieta gràfica, l’editor ha muntat un grup de nois i noies vestits d’època –amb cavalls i tot– i el “Tirant”, la “Carmesina” i d’altres personatges de la gran novel·la catalana desvetllaven la sorpresa general. Vet aquí la imaginació al carrer.

Han proliferat, inesperadament, una gran quantitat de parades de roses a càrrec de gitanes. El “bueno, vamos a comprar la rosa, de una vez” és una expressió que, amb petites variants, he sentit més de quatre vegades. I un home li ha dit a un marrec, en passar pel meu costat: “Ya es tarde, vámonos para casa, Jordi”. Sant Jordi té aquesta virtut i el que no es guanya amb l’espasa es guanya amb la rosa.

Ens calen festes, perquè les festes són integradores, i gràcies a les festes el ciutadà tendeix a sentir-se poble. Només les “élites” incorregibles –els “bunkers” de tota mena: socials, lingüístics, polítics, estètics– s’automarginen dels corrents populars que, en dies com aquest, es barregen sense cap mena de frustració. Jo no sé si Sant Jordi s’aparegué, com diuen, als guerrers del passat, però sota aquest sol optimista de primavera penso que és capaç de fer miracles de futur.

© El Punt Avui