Hi ha gent que pensa coses. Vet aquí una pensada senzilla i lògica, que molts hauríem pogut tenir: la bandera de respecte de Catalunya.

Diuen que l’any 1922 els catalans d’Amèrica van regalar a la Mancomunitat una bandera per tal que fes aquesta funció representativa, però que va desaparèixer. Quan i com va desaparèixer no ho sé pas; és una història que deu anar lligada a la guerra i que fins ara ningú no ha explicat, que jo sàpiga.

Amb l’expressió “bandera de respecte” es vol designar la bandera concreta que, guardada al Palau de la Generalitat, ha de presidir els actes de govern, les celebracions i totes aquelles festes i activitats en les quals sigui oportuna la presència d’una bandera oficial, per dir-ho així. La bandera símbol de totes les banderes, i per tant de tot Catalunya.

El drap serà de seda i de lli, teixit a mà a Mallorca; el pal, de fusta de freixe, treballat a Manresa.

La brida i la cimera són de ferro forjat i la corda, de cànem (hauria quedat arrodonit si la feien al País Valencià). El basament, un bloc de pedra de Montserrat. L’artista Josep Maria Subirachs ha assessorat el projecte. La bandera serà lliurada a la Generalitat el dia 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi, a les dotze del migdia.

És una acció de la qual s’ha responsabilitzat un col·lectiu d’entitats i que segons tots els indicis ha impulsat –almenys en duu la secretaria general– la institució Obra del Ballet Popular.

Ja fa més de trenta anys que l’Obra del Ballet Popular fa una feina continuada, una feina que ha anat ampliant i diversificant però sempre amb un propòsit fonamental: la sensibilització popular. Estic convençut que el món polític, l’intel·lectual i el de l’alta cultura no valoren prou, en general, aquesta mena d’esforços, caracteritzats per la més indesmaiable bona voluntat. Penso, doncs, que és una bona ocasió per a fer justícia a aquesta tasca i fer costat a aquestes entitats que han posat en marxa l’operació “bandera de respecte”.

Han volgut que els protagonistes d’aquesta ofrena siguin els infants i els joves de Catalunya –diuen que d’ells ha sortit la idea, de les promocions més joves dels esbarts i del sardanisme. Si aquest protagonisme es fa present, l’acte de lliurament pot tenir una “moral d’optimisme” dins els cànons més clàssics del sentiment patriòtic, i aquesta és la funció que escau a les entitats que dèiem.

D’altra banda, objectivament, el fet és ben vàlid: és important posseir un símbol material, la bandera, la de la Generalitat, que no sigui d’un partit sinó de tothom, de la dreta i de l’esquerra; la bandera que ve de la història per fer història.

© El Punt Avui