Als Països Baixos, el Parlament té 150 escons repartits en 15 partits. El més votat, només amb 26 escons. En el Parlament federal belga els 150 escons es reparteixen entre 12 partits, dels quals el més votat en té 23. Davant de la pluralitat creixent en les democràcies avançades i les dificultats que comporta establir governs, hi ha qui propugna el sistema de circumscripció uninominal. Però aquesta és enganyosa. El model britànic a una volta, com el francès a dues voltes, proporcionen aparents majories més sòlides, però tenen els peus de fang. Poden ser efímeres, fruit dels cops de timó de l’electorat emprenyat; i encobreixen tendències molt dispars al si dels partits o de les coalicions, suma de grupuscles o personalitats, que en qualsevol moment poden esclatar.

El sistema electoral espanyol que, per vergonya pròpia, es continua aplicant a les eleccions catalanes, és un model proporcional limitat. I malgrat això, per la complexitat creixent de la societat, també està avançant en la línia de la dispersió política. I no només pels programes sectorials i corporatius que cada cop pesen més, sinó perquè, a Catalunya, ens movem en un model de tres dimensions. Un eix Espanya-Catalunya, un eix esquerra-dreta, i un eix autoritari-democràtic. Aquesta triple dimensió multiplica les opcions polítiques. Però això no hauria de provocar preocupació, sempre que estigués assumida, per polítics i electors, la cultura del pacte. Ningú renuncia al seu model de país ideal, però s’és capaç de pactar un programa a quatre anys vista que inclogui mesures que canviïn la vida dels ciutadans per a millorar. No uns pactes de simple repartiment de quotes de poder.

Però no estem aquí. Al contrari. Seguint la dinàmica del sud d’Europa, s’està vivint una tendència a la polarització en extrems irreconciliables que fan desaparèixer els camps de joc compartibles. Fa temps que es congria un front d’ultradreta i dreta conservadora d’arrels franquistes, espanyolista i majoritàriament autoritària. I a Catalunya, ha fet eclosió una dreta populista comunitarista que s’aproxima més als populismes antiimmigratoris de Bèlgica i Holanda. Aquesta eclosió pot afavorir el triomf del primer front espanyolista, en simbiosi amb l’estat profund i amb un relat anti ETA, anti Catalunya, anticomunista, antiimmigració, integrista cristià (catòlic i evangelista). I aquest bloc pot créixer en la mesura que, a Espanya o a Catalunya, la resta de forces no ofereixin programes i solucions reals a les inquietuds de les diverses i disperses classes populars.

Per això, plantejar les estratègies polítiques alternatives en termes unidimensionals en fronts en contra i especialitzats, és la garantia del fracàs. Hi ha qui promou fronts d’esquerra. Quina esquerra? Espanyolista/catalanista, socialdemòcrata/comunista, democràtica/autoritària? Hi ha qui s’aferra encara al moment del 2017 i insisteix en un front independentista. Amb qui? Els considerats traïdors per haver retornat al gradualisme primer? Els segons traïdors per haver-hi retornat després? Els que s’han quedat al seient comentant el partit sense baixar al camp a jugar? Amb els qui, malgrat parlar d’independència, la seva valentia ha deixat d’enfrontar-se amb l’Estat, per passar a enfrontar-se amb una part de la població nouvinguda?

I encara hi ha una política més suïcida. Els promotors d’aquests fronts unidimensionals prefereixen abocar els seus adversaris electorals més immediats en mans dels extrems i així justificar-se. Que el frontisme es defensi des dels extrems és comprensible. Que es faci des de forces que aspiren a la centralitat social, que no política, és inaudit per inútil. Ara bé, les forces de la centralitat democràtica no poden ser continuistes; i han de ser resistents davant d’uns extrems que donen suport a Trump o a Putin; que fan del palestinisme i l’israelisme banderes ideològiques de conflicte intern i d’oportunisme comunitarista; que han descobert les bondats capitalistes de la dictadura xinesa; o que, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, continuen desitjant una Europa enfonsada.

Fugir d’aquests extrems vol dir dues coses. Primera, abandonar el frontisme unidireccional per facilitar acords transversals bàsics sobre drets i llibertats, catalanitat i autogovern. Segona, bastir un programa de canvi radical: treball, habitatge, corrupció, burocràcia, seguretat, política migratòria.

© El Punt Avui