Divendres, 17 de juliol

L’Espai Memorial Rahola, per a un màrtir de la llibertat

La canícula al nostre país diuen que va de Mare de Déu a Mare de Déu, de la Verge del Carme, el 16 de juliol, a la Mare de Déu d’Agost, el 15. Aquest divendres patim la tercera onada de calor d’aquest any i el termòmetre marca els 38 graus quan a les dotze del migdia, a la part més oriental del Cementiri Vell de Girona, allà on és enterrat Carles Rahola, es va inaugurar l’espai memorial que porta el seu nom. El lloc es va omplir i més de quaranta persones van aguantar sota els tendals preparats, un acte sobri, emotiu i dignificant de la figura de qui va ser un "màrtir de la llibertat" en definició de l’historiador Joaquim Nadal i Farreras. L’acte es va emmarcar en la commemoració dels 90 anys de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, fa noranta anys. Sempre m’he preguntat per què Franco, que es va aixecar contra el govern legítim quan era capità general de Canàries i va provocar el cop d’estat al capdavant de les forces militars al nord d’Àfrica el 17 de juliol, va fixar com a dia simbòlic el 18 de juliol. D’aquell aixecament militar en va venir la guerra civil i, al final d’aquella, la repressió i la dictadura. I el 15 de març del 1939 l’execució de Carles Rahola i Llorens, un home bo, un ciutadà honrat, un funcionari exemplar, un polític humà, un intel·lectual de primera que va ser afusellat a la tanca del cementiri de Girona de matinada.

Enterrat a la fossa comuna, uns senyals van permetre identificar-lo i donar-li sepultura. Allà on és hi reposen també altres familiars, entre els quals la seva filla Carolina. I va ser precisament una visita de l’historiador Lluís Costa al cementiri el dia de Sant Jordi que li va fer descobrir que la làpida que cobria el nínxol, amb una gran creu de pedra de Girona, havia quedat malmesa i l’aspecte era molt descurat. Va ser ell qui ho va denunciar als mitjans, s’hi van afegir altres gironins com Quim Curbet, i l’Ajuntament va recollir-ho i es va decidir a fer-ne un espai memorial, arreglar-lo i dignificar-lo. I així s’ha fet. L’espai, recollit, ha quedat bé i una placa col·locada per l’Ajuntament, la Generalitat i el Memorial Democràtic anuncia com la ciutat de Girona recorda en aquest espai de memòria el periodista, intel·lectual i activista republicà Carles Rahola i Llorens. Just davant de la làpida, s’hi ha col·locat un oportú banc que permet reposar, recordar i meditar "tot allò que no volem ser", com va dir l’alcalde Salellas referint-se al record del que va passar fa noranta anys i el compromís municipal amb la memòria democràtica.

Em va agradar l’acte. Hi havia regidors de Guanyem, d’Esquerra i del PSC, el diputat Marc Lamuà, el cronista oficial de la ciutat Joan Boadas, i una selecta representació del món cultural i historiogràfic gironí. També nets de Carles Rahola i nets de Dàrius Rahola, el seu germà, editor i director de L’Autonomista, el diari dels Rahola. De fet, va ser un homenatge a Rahola davant la seva tomba, però també a totes les 510 persones afusellades en aquest cementiri.

Que l’acte l’obrís Joaquim Nadal, exalcalde de la ciutat, va ser un encert i una reivindicació del que va passar fa 48 anys. Després de tota la dictadura esborrant el nom i la història de la ciutat i de gent com Carles Rahola, l’Assemblea Democràtica d’Artistes li va voler retre un homenatge. Era el 1978 i el dia de Sant Jordi d’aquell any es va inaugurar a la Rambla de la Llibertat el monument que se li va dedicar. Era una obra de 1959 de Paco Torres Monsó que representava dues dones que contemplaven horroritzades com es tallaven els arbres de la carretera de Santa Eugènia. No tenia res a veure ni amb Rahola ni amb la pena de mort, però aquesta obra, que va obtenir el premi Juli González, inspirava l’horror i va ser ben adequada per retre homenatge a Carles Rahola. Recordem, el 1978 i gràcies a l’Assemblea d’Artistes. La revista Presència ja havia iniciat la recuperació de la memòria de Carles Rahola, i l’acte del 1978 va comptar amb el suport de l’Associació de Veïns i la presència del conseller Pi i Sunyer representant........

© El Punt Avui