Espero que hàgiu tingut bona Pasqua. Aquestes festes són el motiu pel qual he escrit aquest article uns dies abans de la seva publicació i no la vigília. No serà tan d’actualitat, però em va bé per parlar d’un tema que tinc pendent fa dies. M’agrada llegir enquestes, veure què diuen realment, què en destaca la premsa, què en subratllen els protagonistes implicats, amb quins interessos estratègics es fan servir, etcètera. El país té bons analistes que ajuden molt a entendre-les.

Una enquesta ben feta és veritat. Cal tenir en compte que és una foto fixa d’un moment concret. Un seguit d’enquestes poden identificar una tendència, però a una enquesta no se li pot demanar que expliqui com seran les coses d’aquí a un any. Una enquesta ben feta explica més coses que la intenció de vot de la gent en un moment determinat. Aquestes altres coses són les importants, són les qüestions on cal actuar si algú vol modificar la foto que surt en aquell moment o mantenir-la.

Però justament són les coses en què la gent s’hi fixa poc. Darrerament, a Catalunya hi ha enquestes que no saps d’on surten i per mi tenen poca credibilitat. D’altres, que estan ben fetes, es presenten sense fer correccions a la mostra. I hi ha qui en treu conclusions equivocades. Poden servir per mirar d’influir en el clima polític, d’això no n’hi ha cap dubte, però qui ho fa ha de ser conscient que si no corregeix el biaix de la mostra al final es pot endur un disgust. A Catalunya, ni Esquerra ni Junts tenen resolt qui encapçalarà la seva llista electoral. No perquè vagin a darrera hora, com pot ser el cas de Junts a Barcelona –que depèn de com es resolgui s’haurà fet de la necessitat virtut–, sinó perquè no poden. L’amnistia no s’ha aplicat correctament ni a Oriol Junqueras ni al president Puigdemont. Refiar-se d’unes enquestes on els dos principals partits independentistes no han designat qui serà el seu cap de llista és un exercici que no us recomano.

© El Punt Avui