A l’estiu, al mes de juliol, quan Gabriel Rufián va treure per primera vegada la teoria de la necessària unió de l’esquerra perifèrica, es va trobar que a casa seva mateix li varen picar el clau. Com a mínim de cara enfora. Però, ell, ni cas. “Què m’han de dir a mi, que sé de què va això?”, ha semblat dir-se. I hi ha tornat. I ara, a més dels seus, també l’han engegat a fer punyetes tots aquells a qui se suposava que tirava la canya. Anem per recollir la segona certificació del que és realment el diputat. Un de tants fenòmens mediàtics que s’han fet un forat durant un temps en la política espanyola i que en el mateix forat s’hi han acabat enterrant. El primer certificat se’l va autoexpedir a començament de l’any passat quan després del fracàs a les municipals de Santa Coloma de Gramenet va deixar l’Ajuntament i va tornar cap a Madrid perquè hi havia molta feina i l’hi necessitaven “en exclusiva”, segons va dir ell mateix. Ara ningú li compra la seva teoria que si no s’uneixen els mataran un a un. Cap de les organitzacions d’esquerra que tempta l’hi compra. Segurament cap tindrà grans resultats, és cert, però ja els vindran temps millors. Les organitzacions no moren, canvien de cicle i de lideratges, i aquest és l’únic problema de Gabriel Rufián. Un lideratge mediàtic com el seu té els dies comptats, com els hi han tingut en altres moments Pilar Rahola, Albert Rivera, Pablo Iglesias o Inés Arrimadas. Rufián tampoc ven el peix.

© El Punt Avui