Aquest hivern he estat dos cops a Polònia. Vaig ser-hi per primer cop fa 20 anys i el canvi que ha fet el país és espectacular. Sobretot si ho contraposem amb el que passa a Catalunya.

Des de l’any 2000, el PIB per càpita ha crescut un 4,2% anual, amb una forta aposta per la indústria i amb subvencions europees. L’avantatge inicial de costos laborals s’ha anat retallant amb la millora de sous i l’han compensat fabricant productes de més valor afegit. Ara mateix l’atur és del 3% i, si bé abans enviaven treballadors cap a l’Europa occidental, ara en reben de qualificats d’Ucraïna. Aquesta prosperitat es respira a l’ambient. Carrers endreçats, gent jove amb criatures, edificis i cotxes nous.

A Catalunya, el PIB per càpita fa 25 anys que està estancat amb evolucions de només el 0,5% anual. Hem tingut una immigració rècord al món occidental, però absorbida majoritàriament en sectors de baixa qualificació que no han derivat en prosperitat compartida. A diferència de Polònia, hem potenciat el turisme i l’immobiliari, que han mantingut els sous baixos i han estès precarietat. Si allà han aprofitat fons europeus, aquí el dèficit fiscal és una llosa.

El resultat també es respira a l’ambient. Google Street View permet veure els carrers de fa uns anys. Veient l’evolució de llocs com ara l’Hospitalet, Lloret, Manresa i Roses, ara els carrers semblen més bruts i pitjor mantinguts, menys comerç i de pitjor qualitat i cotxes més atrotinats.

La diferència de trajectòries no hauria de sorprendre. Dels dos camins, l’un porta a la prosperitat i l’altre, no. Insistir en l’expansió sense límit del turisme i el mileurisme només afavoreix quatre empresaris però empobreix el conjunt. L’altra recepta és clara; més manufactura, més valor afegit i apostar per la immigració qualificada.

© El Punt Avui