Al final de la pujada de Sant Martí, a prop de la Diputació de Girona, hi ha un ascensor públic que, pel fet que estalvia uns quants esglaons, acostumo a agafar per arribar a la seu de les facultats de Lletres i de Turisme de la UdG. El cas és que aquest ascensor del Barri Vell de Girona és força usat per estudiants (també de la Facultat d’Educació i Psicologia) i alguns professors. He fet un preàmbul per explicar una breu conversa que hi vaig mantenir fa alguns dies sense que me la tregui del cap.

Acabava d’assabentar-me que, davant del perill a causa d’una forta ventada, les universitats estarien tancades l’endemà. En trobar-me a l’ascensor amb una estudiant (ho vaig suposar sense que la conegués) vaig dir-li: “Demà no hi haurà classe.” Ella em va respondre: “Millor”. Perplexa, li vaig preguntar: “I per què vas a classe?” Fent-me mala cara, em va replicar de manera seca i contundent: “Per tenir un títol.” En sortir de l’ascensor, vaig comentar-li: “Això que dius és frustrant per a una professora.“ Ella se’n va anar ràpidament sense respondre’m. Em vaig equivocar amb el meu comentari: passa tan sovint que penses que hauries d’haver dit una altra cosa. Vaig tenir-me massa present a mi mateixa: com si em fes sentir la frustració per tots els possibles estudiants als quals no els interessa el que explico. Encara que no m’hagués fet cas, havia de dir-li que serà una llàstima que hagi perdut tant de temps assistint a classes sense aprofitar-les per res més que per treure un títol que potser no li servirà de res. Tanmateix, no m’acabo de creure que no en recordarà res de bo. I, sobretot, no vull desesperar-me perquè no serveix de res: sempre s’han de fer les classes creient que hi ha qui en recollirà alguna cosa.

© El Punt Avui