Tots aquells que anunciaven la fi de la història i asseguraven que s’havien acabat les lluites ideològiques entre sistemes polítics; els que donaven per morts i enterrats els blocs d’esquerra i de dreta, haurien de revisar els vaticinis. Perquè la línia que separava una i altra ideologia s’ha anat eixamplant i ara ja és una trinxera llarga i profunda en una guerra política mundial.

És cert que, després de la desfeta de l’URSS, les democràcies liberals i l’economia de mercat van anar imposant-se com a model dominant. Des de llavors, però, el capitalisme ha punxat unes quantes vegades i ha portat a la ruïna i a la depressió molts ciutadans que hi confiaven. Alguns estan orgullosos de fer-se a ells mateixos, aspiren a ser d’una classe social diferent de la classe social en què han nascut, gràcies al seu esforç i a un cop de sort. D’altres defensem una certa intervenció de l’Estat (a poder ser propi) que garanteixi drets socials i distribueixi justament els impostos. Els dos models han anat trampejant gràcies a l’invent de la socialdemocràcia, que intentava buscar la via del mig, fins que han arribat els MAGA, els woke, les xarxes socials i una Europa desorientada i desinflada.

Ho deia el gran poeta, som en un temps “en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida”. Estrafem és una paraula ben bonica, en desús, i, en canvi, és exactament el que estan fent avui les xarxes socials, estrafer la vida. I això que Martí i Pol ho va deixar escrit quan encara no existia el TikTok i sense conèixer els líders polítics que avui governen (o ensorren) el planeta.

Ara el debat ja no és tant en el model econòmic (ningú no aspira a la dictadura del proletariat), sí en les polítiques fiscals, i sí sobretot en qüestions socials. N’alerta Media.cat, l’anuari del Grup de Periodistes Ramon Barnils: el relat de l’extrema dreta ha anat prenent força a còpia de criminalitzar el pensament woke. Com a metàfora casolana: un jutge va ordenar esborrar el mural gegantí que hi havia a l’entrada de la UAB, on es podia llegir “Independència, socialisme, feminisme”. Es veu que l’estelada, la falç i el martell i els drets de les dones feien mal als ulls d’alguns. Als de sempre, vaja. Els estudiants l’han tornat a pintar i l’afer promet acabar sent la cançó de l’enfadós.

El cap de setmana passat es va celebrar l’aplec internacional de les esquerres. Han fet de Barcelona la capital mundial de la pau, tot i que els amfitrions i els ciutadans que ja fa temps que no es mobilitzen, s’han deixat d’explicar als líders mundials que, com a capital de Catalunya, Barcelona té els seus propis conflictes. Però aquesta és una altra batalla. Temps enrere, es va reunir el bo i millor dels anarcoliberals d’arreu a Madrid. Els uns i els altres s’han dedicat a exhibir els seus referents: Lula da Silva, la presidenta mexicana i l’alcalde de Nova York, els uns; Orbán, Milei i Corina Machado, els altres. Tenen en comú l’obsessió per Trump i tot el que representa, sigui per venerar-lo o per repudiar-lo. La qüestió és que el president nord-americà va pel món com un il·luminat, ignorant el dret internacional, defensant els drets humans només allà on hi ha petroli, i s’està posant tothom en contra, fins i tot el sant pare. Les seves polítiques i les seves actituds són cada vegada menys defensables. Això no treu que es continuï cavant la trinxera. Els uns enarboren la bandera de la llibertat i parlen d’infern fiscal, d’imposició de la ideologia de gènere, dels fanàtics del canvi climàtic... Els altres s’han apropiat del concepte democràcia i de la necessitat de donar esperança al món. Els uns s’alimenten de la deshumanització de determinats col·lectius i escampen els seus postulats a la fatxoesfera. Els altres exhibeixen la seva superioritat moral i es presenten com els que estan al costat de la pau.

Arribats a aquest punt de la història de la humanitat, amb el coneixement que ens ha atorgat el fracàs dels diversos models, ens mereixem una altra cosa: uns líders polítics que no ens obliguin a renunciar a la llibertat personal i nacional, ni a la possibilitat d’una vida digna. Ho volem tot. Si ens fan triar, triarem la utopia. Perquè, per conformar-nos amb la realitat o per imaginar-nos la distopia que sembla inevitable, no els necessitem. Així que, si els partits de la centralitat no lluiten per la utopia, ja poden anar fent proclames, que és probable que es quedin als marges.

© El Punt Avui