Acabem el març, el mes que ens hem donat entre tots, que diria aquell, per deixar parlar les dones (i alguns homes) de temes de dones. Després, ja podem anar tirant fins que arriba el novembre, el 25-N, quan hi tornem i fem la llista de les assassinades per les seves parelles i exparelles. La resta de l’any, la presència de les dones en els espais centrals dels mitjans de comunicació és més aviat escassa. Soc conscient que ho dic des de la tribuna d’un diari que té una secció d’opinió paritària. Ara bé, si feu una ullada a altres mitjans, de tota mena i tot color, us en fareu una idea ràpida. El col·lectiu #OnSónLesDones en fa el recompte i les dades demostren que estem clarament subrepresentades. També un informe del CAC mostra com les veus expertes que apareixen en ràdios i televisions acostumen a ser masculines, mentre que els testimonis ocasionals són veus femenines. Elles són més consultades en els àmbits de l’educació i la salut. Ells, en la resta dels camps d’expertesa. La presència i la representació d’homes i dones en el debat públic té, evidentment, un impacte en la percepció que tenim dels gèneres.

Amb tot, sempre hi ha qui diu que les feministes passen el dia rondinant, que a Occident ja fa temps que s’ha assolit la igualtat entre homes i dones. Hi ha qui, fins i tot, els recomana viatjar a l’Iran per saber el pa que s’hi dona, com si al Primer Món tot fossin flors i violes. I en aquest punt és bo parlar d’un tema que alguns fan mans i mànigues per treure del focus mediàtic: tot el que representa el senyor Epstein i la concepció de les festes que organitzava ve a desmentir la suposada igualtat. Les moltes fotos i vídeos que hem vist, tots, ens diuen que no, que l’equipotència, la igualació del poder social dels homes i les dones –el que en sociologia es considera subjectes amb la mateixa capacitat d’agència– és encara molt lluny.

El president nord-americà ha dit que és normal que surti a les fotos perquè a les trobades d’Epstein hi anava tothom a divertir-se. Dit així, semblaria que eren festes on gent adulta i rica anava lliurement a jugar al Twister. Gent? Jo diria més aviat senyors. Senyors molt rics i molt poderosos. De senyores, poques, només alguna alcavota o aconseguidora dels desitjos dels assistents. Perquè, mentre ells s’asseien a taula, elles eren el menú (i no ho dic per la brama que ha corregut per xarxes sobre la suposada pràctica de canibalisme dels que freqüentaven l’illa).

No sabem, i segurament no ho sabrem mai, les barbaritats que s’hi feien. Sí que sabem que Elon Musk va enviar un missatge preguntant a Epstein: “Quin dia serà la festa més salvatge a la teva illa?” Tampoc tenim cap certesa del comportament de Trump quan estava fora de càmera, tot i que sí que hem vist imatges de competicions de bellesa on el president americà valorava una desfilada de nenes en banyador. Ningú ha desmentit que en aquell lloc hi portessin nenes. Pel que es veu, preferien les menors d’edat o, com a mínim, que ho semblessin. A la felicitació d’aniversari que Trump va enviar al multimilionari condemnat per tràfic de menors i abús sexual, li deia: “Tenim algunes coses en comú, Jeffrey.” I és veritat, tenien força coses en comú, com ara la percepció de poder fer el que els donés la gana, cosa que continua fent l’emperador americà anant pel món.

Costa d’entendre que l’oligarquia política, financera i tecnològica que formava part de la colla de depravats no tingués cap mena de problema a quedar retratada. Segurament perquè se sabien intocables. És el poder. Per això surten de sota de les pedres abusadors de tots els partits, fins i tot d’aquells que presumeixen d’haver adoptat el feminisme en els seus postulats. Polítics, policies, periodistes, catedràtics, cantants. Perquè no té a veure amb la ideologia, té a veure amb el poder. Fixeu-vos com els que manen a Madrid (dones i homes) no van trigar ni cinc segons a sortir a defensar Julio Iglesias. Només faltaria que ara se’ns esvaloti el servei, que les criades “empaitades” de tota la vida se’n vagin de la llengua.

Els temps (i les voluntats) estan canviant i al poder cada vegada li costa més mantenir el silenci i la por de les seves víctimes. Encara s’ha de veure si, aquesta vegada, els segrestos de presidents de països sobirans, les amenaces d’ocupació d’altres o l’inici de noves guerres amb repercussions d’abast mundial, aconseguiran tapar l’illa d’immundícia.

© El Punt Avui