La senyora que tenia davant també es va fixar amb l’última caixa de maduixes, destacades enmig les cols, escarxofes i enciams de la parada ecològica de la Cristina, a la Porta dels Turers de Banyoles. D’un vermell llaminer, menudes i no de proporcions pantagruèliques, pròpies d’un maduixot foraster més apte per encimbellar la nata de la copa, servida com la reinona de la festa, que no per satisfer un delit urgent, el que s’empassa d’una mossegada, xuclada gairebé, per assaborir la intensitat efímera que només tenen les maduixes silvestres, com les que encara, en flor, esperen, a les jardineres de pedra calcària de ma mare, ser vistes pels meus ulls o pels cargols. “Posa-me’n la meitat”, va dir la senyora i, aprofitant el dimecres de sol i sort, vaig afegir que l’altra meitat me la posés a mi, sabent que el grapat de maduixetes no allargaria fins a sopar, preferides individuals, sense sucre ni un raig de llimona ni a bocins per omplir una o dues copes. Potser també era el cas de la senyora i per això no ens calia la caixa entera. “Que en quedin per a ella”, va dir, mentre el paradista li pesava la seva meitat. L’amiga em comenta, mentre compartim la meitat d’una tapa per enganyar la copa de vi, que per Sant Jordi el seu cavaller serà lluny, en un viatge de feina. M’ho diu amb la desil·lusió d’una adolescent que espera la rosa de la primera vegada. I mentre ullem el cambrer pel compte, li dic que el sol de primavera de Sant Jordi ens el farem sortir les dues juntes.

© El Punt Avui