En la línia de l’horitzó que el pic de Rocacorba esberla cada matí quan obro la finestra del dormitori, s’hi ha afegit, des de fa uns dies, el que l’udol del vent m’ha ajudat a identificar. No ho havien aconseguit els meus ulls, cecs davant d’aquell moviment sincopat que s’enlairava des d’una de les teulades de les cases que configuren la meva postal quotidiana. Ara que sé què és, que el vent gairebé m’ho ha xiuxiuejat a l’orella, en desconec, però, els detalls tot i posar-me les ulleres de miop, que mai he acceptat perquè em sento més còmoda en la indefinició. Perquè la forma ondulant és tan llunyana que no puc escatir si l’estel espantaocells, que els veïns han col·locat per foragitar coloms i gavians, portadors de mals que es coven a les deixalles, té la mirada severa d’una àguila imperial; amb uns ulls petits i esquius i un bec ganxut i d’un groc amable, i un caparró de plomes blanques com la neu del Canigó. És així com la trobo dibuixada, per menys de 42 euros, obrint les ales majestuoses, en un web de bricolatge de Figueres. La silueta de l’àguila estel espanta el que cal allunyar i protegeix el que s’ha de conservar. Potser sí que ho acompleix, essent una disfressa de la por més creïble per infondre temor que no un espantall bonifaci amb els seus cabells de palla al qual les aus insalubres han perdut el respecte, com nosaltres als udols del vent.

© El Punt Avui