Vaig obrir-lo al moment, just després que me’l lliurés el treballador del tanatori que repartia els recordatoris als assistents. Era a principi de març de fa set anys. No recordo la data exacta, tot i que la tinc molt present i em revé quan floreixen els ametllers i el fred rigorós simula la retirada. No sé on el vaig guardar o, més ben dit, no sé on el vaig amagar, perquè el seu blanc és lapidari. Aquell recordatori sense nom ni cognoms ni l’edat ni el lloc ni l’any no feia la seva funció, i en l’errata d’impremta de l’exemplar defectuós que l’atzar havia decidit concedir-me vaig voler veure un propòsit d’esmena de la mort; com si hagués volgut rectificar el que és indefugible. El recordatori blanc em va fer pensar en aquell conte de Pere Calders en què el protagonista obre la porta i es troba la mort amb la capa negra, la calavera i la dalla i amb gran displicència li diu que avui no li va bé, que té massa coses a fer, que no li havia donat hora i que, si de cas, truqui la setmana vinent o millor en un any per quedar entesos. El recordatori immaculat de funeral, que vaig endreçar tan bé amb voluntat de no trobar-lo i en què escauria més estampar-hi flors de primera comunió, era el senyal imperatiu de viure, amb plenitud, un compromís adquirit amb qui havíem acomiadat quan no tocava just quan puntegen els brots verds de les soques rugoses dels arbres.

© El Punt Avui