El maig del 2027, el mapa polític català pot capgirar-se com un mitjó. Si es confirma la irrupció en el món municipal d’Aliança Catalana, el partit d’Orriols deixarà de ser una moda passatgera a Ripoll i al Parlament per convertir-se en un actor que trenca les regles del joc establertes i travessa línies vermelles democràtiques. Amb capacitat real d’alterar majories i fer caure alcaldies històriques en mans de partits sistèmics que fins ara semblaven segures, sobretot en municipis petits i mitjans.

La seva força no rau tant en el volum absolut de vot com en la seva posició aritmètica. En molts ajuntaments, uns pocs regidors poden decidir governs. I aquí és on AC pot convertir-se en peça clau. No cal que guanyi. N’hi ha prou a entrar en consistoris amb prou força per desfer equilibris i condicionar pactes. Això afecta directament el PSC, l’espai postconvergent i ERC, que veuen com els seus bastions poden quedar exposats a una nova lògica molt més fragmentada i imprevisible. I sobretot, obligarà a recalcular fulls de ruta i costures ideològiques.

AC creix sobre el malestar. Capitalitza la desafecció, la percepció d’inseguretat i el cansament amb la política tradicional. Ho fa amb un discurs simple, dur, i obertament islamòfob. I això, com ha demostrat Vox, té recorregut electoral. Sobretot en municipis on la política es viu en clau immediata, de carrer, de convivència i de problemes concrets. Allà, el matís ideològic pesa menys que la promesa d’ordre i control. I això li dona un espai que fins ara no existia dins el sobiranisme.

El problema no és només que els xenòfobs independentistes puguin guanyar regidors. El problema és què passa després. Perquè la seva entrada als ajuntaments posa contra les cordes la resta de formacions, que fins ara es movien en els paràmetres del repartiment del poder entre el PSC i l’antiga CiU i ara Junts. El dilema és tan simple com incòmode: cordó sanitari o pacte. No hi ha tercera via fàcil.

Si s’opta pel cordó sanitari, el cost pot ser alt per a l’independentisme, que hi arribarà dividit. En molts municipis pot facilitar governs unionistes perquè la fragmentació impedeixi majories alternatives. És una paradoxa que pot repetir-se una vegada i una altra i que pot generar frustració entre electors que veuen com el seu vot no es tradueix en governs.

Si s’opta per pactar-hi, el cost és d’una altra naturalesa. Es normalitza una força amb un discurs excloent. Es trenca un consens bàsic sobre els límits del joc democràtic. I es posa en risc la coherència de projectes polítics que fins ara havien fixat línies vermelles clares. El preu pot ser immediat, en forma de rebuig social, o pot arribar més endavant, amb desgast electoral i pèrdua de credibilitat. Aquest és el veritable impacte d’Aliança: obligar tothom a prendre decisions incòmodes. No n’hi ha prou amb guanyar a les urnes, sinó que cal decidir amb qui es governa i a quin preu. I aquesta decisió pot ser més determinant que el mateix resultat electoral. Per altra banda, la seva irrupció altera el debat públic. Temes que fins ara ocupaven un espai marginal passen al centre. El marc es desplaça i la resta de partits es veuen obligats a reaccionar, sovint a la defensiva. Això també té conseqüències electorals, perquè qui marca el debat acaba tenint avantatge en unes eleccions.

Tot plegat, converteix les municipals del 2027 en molt més que la tria d’alcaldes. Seran un assaig general de què pot passar en les catalanes del 2028. Si Aliança Catalana consolida presència territorial, si demostra capacitat d’incidència i si condiciona governs, el seu salt a l’escenari català serà molt més sòlid. Què facin el PSC, Junts, ERC o fins i tot forces locals en política de pactes marcarà un precedent. Pactes que avui semblin excepcionals poden convertir-se en habituals –i si no que ho diguin a Xavier Trias a Barcelona, on els comuns i el PP es van aliar amb el PSC per evitar una alcaldia independentista. Cordons sanitaris que avui es defensen amb fermesa poden esquerdar-se sota pressió. I els votants prendran nota en un sentit o altre.

El 2027 marcarà un punt d’inflexió. Els municipis seran laboratori i preàmbul de la política catalana que vindrà. Les forces tradicionals hauran de repensar estratègies, discursos i aliances, i quedarà clar que el vot local té conseqüències que transcendeixen un ajuntament. Les eleccions municipals ja són una mirada anticipada a la Catalunya del 2028.

© El Punt Avui