Sé de gent que agafa sovint el tren entre Girona i Barcelona que ni amb el desori actual han volgut renunciar a l’hora llarga de lectura que els proporciona el servei de rodalia. Alguns han optat per l’Avant amb reticència, que segons ells va massa ràpid (sic), no pas perquè l’hora llarga de la mitjana distància s’estigui acostant massa sovint a les dues hores, sinó perquè a vegades el tren ni tan sols apareix o, si ho fa, és amb un retard equivalent o superior al del trajecte, amb l’inconvenient que han d’estar tan pendents dels indicadors horaris i les cancel·lacions, sempre intempestives, que no poden ni aprofitar-ho per començar a llegir mentrestant. Els lectors ferroviaris perdonen la impuntualitat mentre un moment o altre tinguin un seient, una petita taula al davant i un paisatgisme de finestra que els permeti embadocar-s’hi quan arriben al final de la pàgina; el que no toleren és la incompareixença, que comporta ja no la dilació del plaer, sinó la seva abolició. Els admiro i també els envejo la fe i la persistència. Jo les vaig acabar aviat. Quan agafo el tren en trajectes curts (o que abans eren curts, i abans vull dir fa uns vint anys), no m’oblido d’endur-me un llibre, sempre ja començat, mai per estrenar, perquè l’objectiu no és descobrir-hi res ni avançar en la lectura per córrer a la següent, sinó tenir una companyia, una veu familiar que em parli mentre no soc enlloc, sinó anant-hi, com em podria haver emportat un amulet de la sort o una foto de la mare. No ho dic per cap sentit terapèutic, sinó pràctic: el llibre és el necesser, a vegades fins i tot el pastiller, del viatge.

© El Punt Avui